Fer de pares

Passo pel carrer de Santiago Rusiñol i veig un pare i una filla passejant agafats com si fossin nuvis. Més endavant veig la mateixa escena a l’inrevés: una senyora de mitjana edat agafada de bracet d’un adolescent que, tot i fer la mateixa alçada de la que semblava la seva mare, es veia de lluny que no podien ser parella. Ignoro si, entre les dues escenes presenciades amb poca estona de diferència al mateix carrer, tenien relació familiar o era simplement casualitat.

A la meva memòria van arribar escenes del meu temps de mestre en actiu. Sovint vaig haver d’avisar els pares que el seu rol era el de fer precisament d’això: de pares. Que podien ser amics dels seus fills, que podien tenir confiança i parlar de moltes coses; però tenien una edat i una tasca a fer que no podien defugir.

Els nois i les noies ja tenen els seus col·legues i els seus amics a qui explicar dubtes i secrets. I aquesta relació entre jovent és molt positiva. A nosaltres ens pertoca educar, posar límits, donar afecte i confiança i empènyer a ser valents per a prendre decisions. El nucli familiar, si és que ha de tenir alguna raó d’existir, a part de crear afecte, és la de fer de trampolí a tots els seus integrants. Mai ha de servir d’excusa per a frenar-los.

Si la parella té problemes o mancances, són ells qui els hauran de solucionar. Mai demanar als fills un ajut que ni són capaços ni estan preparats per a donar. I que consti que, a les escoles de Sant Cugat on han anat els meus fills, he trobat grans professionals i grans pares i mares. Ho dic per si algú se sent menystingut.