Parlem de violència?

Sembla que la violència urbana està de moda. I no ho dic jo, que sí, que també ho dic, sobretot des del 29 M. Ho deia el 2001 l’historiador i sociòleg francès Laurent Mucchielli en el seu llibre Violences et insecurité. Fantasmes et réalités dans le débat français. Podeu llegir l’article d’en Josep Ruiz Simon a La Vanguardia del 10 d’abril.

Per què, aquesta insistència amb els aldarulls del 29 M? Desprestigien la imatge de Barcelona? Ara precisament, després d’anys de trencar aparadors al final de manifestacions esportives i de tota mena? Només aquestes bretolades desprestigien Barcelona? O és que el que es vol desacreditar és la vaga del 29 M perquè no toca, com s’ha dit des d’aquest web? Després de l’enrenou que ha armat el poder fàctic i el polític i que ens estan fent pagar a tots, NO TOCA? I algú em pot explicar quin és el moment ideal per fer una vaga? El mal comportament d’uns sindicalistes dóna peu a menystenir la feina de molts altres que sí van ser coherents amb els seus principis i la de la voluntat de milers de ciutadans que sí van pensar que era el moment?

Si parlem de violència parlem de tota mena de violència. També és repugnant la violència institucional, ni que sigui per netejar una plaça. La psicològica, la mediàtica, la financera i la legal; perquè ja em direu si els desnonaments, per molta llei que els empari, no porta implícita una càrrega de violència.

Durant els anys que feia de mestre vaig fer una entrevista amb la mare d’un alumne que tenia dificultats d’aprenentatge i de comportament. En aquests casos intentes ser mesurat, deixar un bri d’esperança al final del camí i no enfonsar el vaixell. Perquè qui té problemes amb un fill necessita un cable. Estava jo mesurant la part bona i dolenta del nen, quan l’esmentada mare em talla i em diu: 'No se esfuerce, senyor maestro; si mi hijo es tan burro como su padre'. Això també és violència. I de gènere.