Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
En el Diari de Sant Cugat del dia 29 de maig de l’any 2009 vaig publicar un article titulat “De la Copa a la Lliga, cap a la llibertat, passant per Roma”. Com poden observar, es tracta d’un títol també llarg com el d’aquesta columna. Ho recordo perquè llegint “Lluís Recoder”, l’article d’opinió publicat el passat dia 2 en aquesta secció del web del TOT per Josep M. Vallès, m’ha vingut a la memòria perquè, casualment, en el seu i en el meu surten junts els noms de l’exalcalde i exconseller i també el de l’exentrenador del Barça en una curiosa i estimulant coincidència.
Aleshores, any 2009, jo parlava de la meva incomprensió davant la transversalitat del fet futbolístic i, sobretot, de la meva oposició a convertir els esdeveniments del Barça en una mena d’epopeia nacional i bastir sobre els jugadors, alguns estrangers i tots molt ben pagats, uns professionals en definitiva que es guanyen molt bé la vida, l’èpica nacional. Això servia per comentar, a continuació, el llibre autobiogràfic que feia pocs dies havia presentat l’encara alcalde, Lluís Recoder. La llibertat com a resposta. Permetin que faci la transcripció d’algun paràgrafs: “Llegint-lo”, escrivia jo, “sobretot quan parla de la seva adolescència i primera joventut, comprovo que va tenir una evolució similar a molts joves de l’època (anys 70) que sentien la crida interna de fer alguna cosa més que viure per si mateixos: la repetida frase kennedyana de, no pensis que pot fer el teu país per tu, sinó què pots fer tu pel teu país... A partir d’aquí jo li diria a Lluís Recoder que és massa prudent. Fa molt de temps que ha deixat d’obrir la porta de la seu del seu partit que va escollir aleshores (quan era jovenet) perquè entrin els prohoms i, si no espavila, no li obriran a ell”.
Després d’això, com tots sabem, Recoder va postular-se per assolir un espai preeminent en la presidència del partit però la cosa no va prosperar en el si de Convergència Democràtica. Recoder té un pecat original: és un deixeble de Roca Junyent, amb qui va compartir molts anys d’acció política a Madrid i això, part de l’anomenat “pinyol”, no ho perdona. El seu problema afegit és que Lluís Recoder és un home intel·ligent, de bona presència (a la manera kennedyana, precisament), treballador, amb ideals, pactista nat sense trair-se i amb carisma personal i totes aquestes qualitats que haurien de ser aprofitades per qualsevol organització, sigui política o no, són massa per els mediocres que pul·lulen en qualsevol partit.
Els partits, ja ho deia Confuci amic Vallès, veuen i actuen com a part d’un tot. Fins aquí lògic, però d’uns anys ençà, els partits, l’apparatchik, és a dir els nuclis durs, no toleren gent que, com Recoder, tingui “la llibertat com a resposta”. És dur i sap greu acceptar una cosa com aquesta quan, com deia, veus a algú que amb un bon equip podria fer coses importants i positives pel teu país, però aquestes estructures internes s’han endurit i no es veu l’adversari sinó un enemic a qui cal derrotar sigui com sigui. No s’entén, (no ho entenc jo) que encara duri una coalició com Convergència i Unió mentre hi ha un individu al front d’Unió com el senyor Duran i Lleida.
En Josep M. Vallès, amb la sinceritat i ingenuïtat que el caracteritza, diu que li va sorprendre la decisió de Recoder i encara més, rebla, quan familiars, amics i coneguts li feien veure que a ells no els sorprenia. A mi tampoc em va sorprendre Josep Maria. Però també haig de dir, tot seguit, que no pensava quan passaria, només afegir que el dia del concert dels Amics de les Arts el vaig “sentir”, quan vam parlar uns minuts, molt més relaxat i tranquil que en altres ocasions. Alliberat, diria, sense entrar en més conjectures.
I ara cal aclarir la coincidència a l'hora d'unir aquestes dues persones, Recoder i Guardiola. En l’article de l’any 2009 jo deia: “Uns directius a cop de talonari, busquen els millors. Hi posen al davant a un home honrat, intel·ligent, treballador i català i ... ho guanyen tot! Escolteu, acabo de tenir una visió: per què no proposem una plataforma politicosocial amb Pep Guardiola com a president? La resposta popular està assegurada”.
El passat dia 19 de novembre, en el programa Jener tot l’any de Cugat.cat, jo hi tornava: “Algú pot creure que un entrenador que ha estat providencial pel Barça i, en conseqüència pels catalans tots, hagi deixat la seva feina en el moment més dolç i s’hagi instal·lat a la gran poma? Doncs aquí teniu la resposta, perquè Pep Guardiola ha anat a veure com es fan les coses als EUA. Ha arribat un any abans de les eleccions, controlant l’Obama... Guardiola ha marxat per preparar el camí del seu retorn amb l’aquiescència dels cinc països que poden fer des del Consell de Seguretat de l’ONU (Xina, EUA, França, Rússia i el Regne Unit de la Gran Bretanya) i Alemanya, òbviament, que s’obligui el Govern espanyol a deixar fer el referèndum als catalans que el portarà a que pugui ser el primer president de la República Catalana el 13 de setembre de 2014 i amb un conseller en cap que serà Lluís Recoder”.
Riuen al llegir això? Creuen que tot plegat és massa seriós com per fer aquesta mena de divertimentos? O potser pensen que és un acudit? Doncs què volen que els digui, jo a vegades tinc la impressió que molts sí que se’n foten de nosaltres. I sinó pensin en els bancs i caixes, ara bancs, i les preferents o en el darrer càrrec de conseller de Telefónica que han donat a l’inefable Rodrigo Rato després de tot l’afer de Bankia. Això sí que és un acudit... i dolent!
Aleshores, any 2009, jo parlava de la meva incomprensió davant la transversalitat del fet futbolístic i, sobretot, de la meva oposició a convertir els esdeveniments del Barça en una mena d’epopeia nacional i bastir sobre els jugadors, alguns estrangers i tots molt ben pagats, uns professionals en definitiva que es guanyen molt bé la vida, l’èpica nacional. Això servia per comentar, a continuació, el llibre autobiogràfic que feia pocs dies havia presentat l’encara alcalde, Lluís Recoder. La llibertat com a resposta. Permetin que faci la transcripció d’algun paràgrafs: “Llegint-lo”, escrivia jo, “sobretot quan parla de la seva adolescència i primera joventut, comprovo que va tenir una evolució similar a molts joves de l’època (anys 70) que sentien la crida interna de fer alguna cosa més que viure per si mateixos: la repetida frase kennedyana de, no pensis que pot fer el teu país per tu, sinó què pots fer tu pel teu país... A partir d’aquí jo li diria a Lluís Recoder que és massa prudent. Fa molt de temps que ha deixat d’obrir la porta de la seu del seu partit que va escollir aleshores (quan era jovenet) perquè entrin els prohoms i, si no espavila, no li obriran a ell”.
Després d’això, com tots sabem, Recoder va postular-se per assolir un espai preeminent en la presidència del partit però la cosa no va prosperar en el si de Convergència Democràtica. Recoder té un pecat original: és un deixeble de Roca Junyent, amb qui va compartir molts anys d’acció política a Madrid i això, part de l’anomenat “pinyol”, no ho perdona. El seu problema afegit és que Lluís Recoder és un home intel·ligent, de bona presència (a la manera kennedyana, precisament), treballador, amb ideals, pactista nat sense trair-se i amb carisma personal i totes aquestes qualitats que haurien de ser aprofitades per qualsevol organització, sigui política o no, són massa per els mediocres que pul·lulen en qualsevol partit.
Els partits, ja ho deia Confuci amic Vallès, veuen i actuen com a part d’un tot. Fins aquí lògic, però d’uns anys ençà, els partits, l’apparatchik, és a dir els nuclis durs, no toleren gent que, com Recoder, tingui “la llibertat com a resposta”. És dur i sap greu acceptar una cosa com aquesta quan, com deia, veus a algú que amb un bon equip podria fer coses importants i positives pel teu país, però aquestes estructures internes s’han endurit i no es veu l’adversari sinó un enemic a qui cal derrotar sigui com sigui. No s’entén, (no ho entenc jo) que encara duri una coalició com Convergència i Unió mentre hi ha un individu al front d’Unió com el senyor Duran i Lleida.
En Josep M. Vallès, amb la sinceritat i ingenuïtat que el caracteritza, diu que li va sorprendre la decisió de Recoder i encara més, rebla, quan familiars, amics i coneguts li feien veure que a ells no els sorprenia. A mi tampoc em va sorprendre Josep Maria. Però també haig de dir, tot seguit, que no pensava quan passaria, només afegir que el dia del concert dels Amics de les Arts el vaig “sentir”, quan vam parlar uns minuts, molt més relaxat i tranquil que en altres ocasions. Alliberat, diria, sense entrar en més conjectures.
I ara cal aclarir la coincidència a l'hora d'unir aquestes dues persones, Recoder i Guardiola. En l’article de l’any 2009 jo deia: “Uns directius a cop de talonari, busquen els millors. Hi posen al davant a un home honrat, intel·ligent, treballador i català i ... ho guanyen tot! Escolteu, acabo de tenir una visió: per què no proposem una plataforma politicosocial amb Pep Guardiola com a president? La resposta popular està assegurada”.
El passat dia 19 de novembre, en el programa Jener tot l’any de Cugat.cat, jo hi tornava: “Algú pot creure que un entrenador que ha estat providencial pel Barça i, en conseqüència pels catalans tots, hagi deixat la seva feina en el moment més dolç i s’hagi instal·lat a la gran poma? Doncs aquí teniu la resposta, perquè Pep Guardiola ha anat a veure com es fan les coses als EUA. Ha arribat un any abans de les eleccions, controlant l’Obama... Guardiola ha marxat per preparar el camí del seu retorn amb l’aquiescència dels cinc països que poden fer des del Consell de Seguretat de l’ONU (Xina, EUA, França, Rússia i el Regne Unit de la Gran Bretanya) i Alemanya, òbviament, que s’obligui el Govern espanyol a deixar fer el referèndum als catalans que el portarà a que pugui ser el primer president de la República Catalana el 13 de setembre de 2014 i amb un conseller en cap que serà Lluís Recoder”.
Riuen al llegir això? Creuen que tot plegat és massa seriós com per fer aquesta mena de divertimentos? O potser pensen que és un acudit? Doncs què volen que els digui, jo a vegades tinc la impressió que molts sí que se’n foten de nosaltres. I sinó pensin en els bancs i caixes, ara bancs, i les preferents o en el darrer càrrec de conseller de Telefónica que han donat a l’inefable Rodrigo Rato després de tot l’afer de Bankia. Això sí que és un acudit... i dolent!