Al bosc, a l’estar net, hi brotaven molts bolets perquè encara que necessitin humitat també necessiten una mica d’aire i de sol. Aleshores, Sant Cugat tenia de dos a tres mil habitants i, és clar, poca gent anava a buscar bolets. Els que hi acostumaven a anar s’enduien un cistellet i l’omplien de seguida. Ja es coneixien els paranys com cada any.
El meu avi Jaume era costelaire, és a dir, que feia feixos de les brancades dels pins i sabia molt bé a quins llocs creixien els rovellons. Per exemple, sabia que a l’inici de l’època primerenca havia d’anar als ombrils, i a la tardor havia d’anar als llocs soleis. Ell em va ensenyar com trobar-los i com agafar-los.
Quan l’època del rovelló era forta, agafava un cistell de nanses, que els hi dèiem, d’aquells grossos amb una nansa al mig on hi cabien uns 30 quilos de rovellons. Aleshores els tapava amb un mocador de fer farcells i una corda perquè no es belluguessin i, a coll, seguint les dreceres del camí, arribava a Barcelona. I, així, anava a uns restaurants on el coneixien i els venia. D’aquesta manera arribava a casa amb el cistell buit i amb unes quantes pessetes a la butxaca, cosa que anava molt bé per passar millor la vida.
Actualment, el bosc està molt brut i és molt difícil trobar-hi bolets. Si se’n troben és en algun clap on no hi ha brossa o a la vora d’un camí on li toca la llum del sol i té més espai. Però és així, no hi podem fer res més. Avui dia netejar els boscos és molt car i no tenim la maquinària necessària, de moment, trobar bolets com abans és complicat.