El mercat de La Llibertat de Gràcia

Va caure malalta, tenia poca salut i se m’emportava a mi per ensenyar-me la feina. Jo només tenia 12 anys. Va arribar el dia que la mare no va poder anar al mercat tenint gènere a casa. I doncs, em van preparar un cistell i em van dir que anés a vendre tal com m’havien ensenyat. Vaig pujar al tren, vaig arribar al mercat i un cop allà, com que les parades no estaven marcades, t’havies d’espavilar i agafar el lloc que hi havia. Jo m’havia de barallar amb dones molt grans amb molta experiència. No obstant això, me’n vaig sortir prou bé. Vaig fer 7 pessetes de calaix, la qual cosa em va donar una alegria de por. Quan vaig arribar a casa, la mare i el pare van estar molt contents. Cada vegada en treia més i em vaig habituar molt aviat. Des d’aleshores, em vaig ocupar de la collita i la venda, així, 22 anys.

Hi havia dies que portava molta quantitat de gènere com patates, cebes, carbassons, mongeta tendra, tomàquets, enciams, etc. A casa, la producció era molt important. Fins i tot, hi va haver un dia que teníem tanta quantitat d’enciam que vam haver de fer arribar el carro al mercat amb el mosso, la persona que treballava a casa. Des d’allà, vam buidar el carro i els vam vendre a dotzenes als revenedors. Era un producte molt bo i feia goig. Quan arribava el temps del raïm, fèiem la primera pesseta. És a dir, mentre uns anaven a collir a l’hort , els altres anaven a collir el raïm a la vinya. Escollíem els raïms més adients per a la venda i els col·locàvem a unes caixes de fusta d’uns 15 quilos, protegits amb pàmpols de cep mateix, que feien molt de goig. Jo tenia molta traça perquè mesclava el raïm blanc amb el negre, amb uns grans molt bonics anomenats aramó. Durant aquesta època, més d’un mes, ens anava molt bé perquè fèiem alguna pesseta per poder anar tirant sense haver de vendre el vi que guardàvem per a l’hivern.

Al mercat hi anava depenent de l’època i del gènere que teníem. O bé hi anava un parell de cops per setmana, o tres, depenia del que collia. Hi havia dies que per estalviar diners portàvem el gènere a l’estació de Sant Cugat esperant un tren que portés furgó per portar-lo a Gràcia. D’aquesta manera, el gènere l’havia de carregar a l’esquena fins arribar al mercat. Això comportava molt d’esforç perquè havia de passar per un tram d’un centenar d’escales i quan arribava a la parada, estava suat com un beneit, però bé, érem joves i ho resistíem tot. L’altra manera de portar el gènere al mercat era a través dels recaders, els grandes o bé els Transports Rifà, uns germans que s’encarregaven d’aquesta feina. Aleshores era més còmode perquè, d’aquesta manera, només t’havies de preocupar d’agafar un cistell amb figues i anaves amb tren bastant més lleuger.

El mercat es va anar modernitzant i van col·locar unes paneres de poc més d’un metre de vímet col·locades sobre uns cavallets de tal manera que no ens havíem d’ajupir tant. Aleshores, trèiem tot el gènere amb unes balances d’aquestes antigues de plat, amb peses de ferro d’un quilo, de cent grams, de mitja lliure, etc., i ho anàvem combinant amb el que ens demanaven. Quan acabàvem la netejàvem i la portàvem a una casa de la riera de Sant Miquel, avui ja desapareguda, on ens la guardaven. M’agradava molt anar al mercat, estava molt distret amb aquesta feina perquè em lliurava d’anar al camp a treballar. Al mercat hi trobava molta gent, era molt diferent. Però va arribar un moment que es va acabar, i va ser quan em vaig casar.