A quina edat ja no tindrem edat?
Als que anem cap als trenta ens ha tocat una època difícil, això és evident. Però no ens estem passant amb el Peter Panisme? Ara bé, fer-se gran ha d'implicar a la força emparellar-se, tenir una feina estable i treure a passejar els nens el cap de setmana? I per què ens hi resistim tant? Quines altres opcions tindríem? De preguntes, en tinc moltes més, però com que no en sé la resposta, millor ho deixem aquí. Que parlin els protagonistes...
-Des de la Festa Major de l'any passat, em sembla... O la de fa dos anys?
-Si em dius que en fa cinc, també m'ho creuria. Els anys passen i tot segueix igual.
-Per mi no, que ara tinc una altra nòvia.
-Sí? I què, ja viviu junts?
-No, ella viu amb els pares.
-Sí, he trobat feina, estic a una agència de publicitat, a Barcelona.
-Que bé, me n'alegro! Segur que ens trobem al tren algun dia.
-Jo torno al migdia, faig mitja jornada, només.
-Què dius, i això?
-És un contracte de pràctiques.
-Però si...
-Calla, calla.
-Què fort, m'he trobat amb una antiga veïna i està embarassada!
-Ah sí? Quina il·lusió, no?
-Però què dius! Se li ha anat l'olla...
-És molt jove o què?
-Sí, bé, una mica més gran que nosaltres, ja ha fet els trenta em sembla. Què fort...
-...
-Aquí hi ha molta canalleta...
-Nosaltres també sortíem quan teníem la seva edat.
-Ja no ho hauríem de fer?
-Només dic que fa molts anys que som joves, els que encara som joves.
-A quina edat ja no tindrem edat?
*Qualsevol coincidència amb la realitat és intencionada. Casualitats, les justes.
Segueix la @sarabellapg a Twitter
Més informació