Fer de pares
A la meva memòria van arribar escenes del meu temps de mestre en actiu. Sovint vaig haver d’avisar els pares que el seu rol era el de fer precisament d’això: de pares. Que podien ser amics dels seus fills, que podien tenir confiança i parlar de moltes coses; però tenien una edat i una tasca a fer que no podien defugir.
Els nois i les noies ja tenen els seus col·legues i els seus amics a qui explicar dubtes i secrets. I aquesta relació entre jovent és molt positiva. A nosaltres ens pertoca educar, posar límits, donar afecte i confiança i empènyer a ser valents per a prendre decisions. El nucli familiar, si és que ha de tenir alguna raó d’existir, a part de crear afecte, és la de fer de trampolí a tots els seus integrants. Mai ha de servir d’excusa per a frenar-los.
Si la parella té problemes o mancances, són ells qui els hauran de solucionar. Mai demanar als fills un ajut que ni són capaços ni estan preparats per a donar. I que consti que, a les escoles de Sant Cugat on han anat els meus fills, he trobat grans professionals i grans pares i mares. Ho dic per si algú se sent menystingut.
Més informació