L’àpat típic era d’escudella i carn d’olla. Per portar-ho havies de fer les passes molt acompassades i mantenir en tot moment l’equilibri, sinó era molt probable que mentre anaves caminant anés degotant i arribessis a lloc amb la meitat de la ració (en aquest cas rebíem la gran reprimenda per la falta d’atenció en veure la seva ració disminuïda). Després, encara que tinguessis molta gana, havies d’esperar-te a que acabessin de dinar per poder-te endur els estris buits.
A l’estiu ens col·locàvem un gros barret de palla al cap per protegir-nos del sol i, a l’hivern, anàvem ben tapats amb una bufanda fins al nas i qui en tenia, uns guants de llana. Havíem de fer el camí lleugers, perquè quan tornàvem a casa havíem de dinar i tornar corrents a estudi, ja que el mestre començava a les dues. Nosaltres en aquella època aquesta vida la trobàvem normal, però m’imagino els vailets d’ara que els fessin fer aquesta feina, amb les comoditats que la majoria gaudeixen.
La meva generació va ser l’última de fer aquesta feina d’anar a portar el dinar al camp. Quan vaig tenir dotze anys em van regalar un xapu de la Bellota 127, que encara el conservo, i sense preguntar-me si hi estava conforme, em van fer anar a treballar al camp. Aleshores s’agafà el costum d’emportar-se el dinar a sarró, i d’aquesta manera les dones i els vailets s’estalviaven les solellades a l’estiu, i el fred a l’hivern.
Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok