Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Com han canviat els nostres costums, els veïns que tenim del carrer a vegades passen setmanes que no els veiem. Sigui que anem massa sovint atrafegats que sembla que el temps ens empaiti, quan la majoria del veïnat ja és jubilat i sembla que el temps ens hauria de sobrar.
Quan érem petits i tots els carros ja havien retirat la feina, el carrer quedava desert de trànsit, en havent sopat els veïns sortíem al carrer fent rotllanes dels més pròxims i els vailets ens doliem per incorporar-nos’hi, i escoltar les xafarderies del poble, històries de la seva joventut, a vegades algun acudit pujat de to, que ens recriminaven que ja hauríem d’estar al llit. Algun veí treia una guitarra i es posaven a cantar, seguint la gatzara fins que algun veí que havia de matinar sortia a la finestra amb alguna paraula gruixuda, i s’acabava la rotllana fins l’endemà.
La meva cosina Rafaleta m’ha portat una foto de finals del segle xix del carrer de Santiago Rusiñol, aleshores carrer del Príncep, que m’ha fet recordar la meva infantesa. M’ha explicat que en aquest tros de carrer ja hi venien estiuejants de Barcelona i que amb una de les primeres gramoles hi organitzaven balls en el carrer.
S’ha de comprovar l’estretor que tenia aleshores aquest carrer, que quan plovia s’organitzava un bon fangar degut a l’aigua que s’hi escolava des del carrer Major. Era un poble de poc més de 2.000 habitants que també tenien els seus maldecaps i privacions, però com que no es coneixien altra vida, es conformaven, però eren tranquils i feliços.
Quan érem petits i tots els carros ja havien retirat la feina, el carrer quedava desert de trànsit, en havent sopat els veïns sortíem al carrer fent rotllanes dels més pròxims i els vailets ens doliem per incorporar-nos’hi, i escoltar les xafarderies del poble, històries de la seva joventut, a vegades algun acudit pujat de to, que ens recriminaven que ja hauríem d’estar al llit. Algun veí treia una guitarra i es posaven a cantar, seguint la gatzara fins que algun veí que havia de matinar sortia a la finestra amb alguna paraula gruixuda, i s’acabava la rotllana fins l’endemà.
La meva cosina Rafaleta m’ha portat una foto de finals del segle xix del carrer de Santiago Rusiñol, aleshores carrer del Príncep, que m’ha fet recordar la meva infantesa. M’ha explicat que en aquest tros de carrer ja hi venien estiuejants de Barcelona i que amb una de les primeres gramoles hi organitzaven balls en el carrer.
S’ha de comprovar l’estretor que tenia aleshores aquest carrer, que quan plovia s’organitzava un bon fangar degut a l’aigua que s’hi escolava des del carrer Major. Era un poble de poc més de 2.000 habitants que també tenien els seus maldecaps i privacions, però com que no es coneixien altra vida, es conformaven, però eren tranquils i feliços.
