Jocs de tardor

Jo no sé si ara és igual, però abans els jocs de la mainada anaven per temporades. Quan arribava la tardor es començaven els jocs de baldufa, de cromos que sortien dins els embolcalls de xocolata, dels cartrons de les capses de llumins, etc. Mentre jugàvem a la plaça amb aquests jocs, se sentien els cadells de les premses del raïm del voltant. La de Cal Cluca, la de Cal Perla, la de Cal Tartané, la de Cal Cintu..., en fi, que nosaltres amb el trinc del cadell ja coneixíem quina casa estava premsant.

Moltes vegades, quan treien el pa de la premsa, anàvem a badar veient com ho feien, puix era una feina molt curiosa i feixuga, perquè pesava molt. Però, anem pels jocs que volia comentar-vos. El de cromos de la xocolata i el dels cartrons de les capses de llumins eren els més populars, ja que només necessitàvem un taló de sabata de goma que fes de palet, un grapat de cromos o bé cartrons, i tenir més traça que els altres. Aquests, moltes vegades havien servit tant que quasi no s’aguantaven als dits.

De cartrons de capses de llumins n’hi havia de dues classes: els de les capses normals de cinc cèntims i els de les capses de luxe de deu. Aquestes eren més grosses i els dibuixos eren de colors. Tenien doble valor que les petites. La majoria de vailets només volíem jugar amb els nens que a casa seva podien comprar xocolata, puix que els seus cromos gairebé sempre eren nous.

En aquell temps, els cromos eren grossos i gruixuts. S’omplien les col·leccions en àlbums que et regalava la mateixa botiga on compràvem la xocolata. Començàvem la col·lecció, però poques vegades s’acabava. Tenies molta feina per fer canvis i aconseguir el cromo que faltava i, moltes vegades, no et servia de tan vell que era. Ara, les col·leccions es fan comprant sobres de cromos.

Quan jugàvem a pilota, encara no havíem format els equips, que ja sortien les mestresses que tenien vidrieres a escridassar-nos, per les vegades que els havien entrat la pilota a casa sense haver d’obrir la porta. El joc de baldufa era molt divertit i de destresa, però ja l’explicarem un altre dia.

Actualment, la major part de la mainada tenen moltes joguines i de molt valor, però no cregueu que siguin més feliços que nosaltres. Aleshores no podíem somiar gaire, amb poca cosa en teníem prou. Cada mig any, quan arribava la fira, amb una peça de noranta-cinc cèntims ja ens feien feliços.