Butaques

Els promotors, davant la insensibilitat de les institucions culturals, van presentar-se dins uns fèretres, per tal de mostrar de manera ben gràfica el perill d'extinció d'aquest premis en les pròximes edicions. El millor dels premis han estat els resultats.

Felicitats als dinou guardonats, però permeteu-me que em fixi en els dos espectacles que s'han emportat més butaques: Cinc, per a l'espectacle Incendis que es va veure la temporada passada al Romea. Són uns premis a la Companyia La Perla 29, i al seu director, Oriol Broggi. Un home de teatre, compromès, auster i creatiu que demostra dia a dia, des de la seva seu a la Biblioteca de Catalunya, que es poden fer grans muntatges sense grans costos. Una manera de fer i un treball de companyia que recorda els millors anys del Teatre Lliure amb el Fabià Puigserver al capdamunt. Un premi també, sens dubte, per a un gran autor i home de teatre, Wajdi Mouawad, que broda aquesta història, amb aires de tragèdia grega plena de violència i poesia, de dos germans bessons que s'enfronten a un vertiginós viatge als orígens, aconseguint un dels millors, sinó el millor, text dramàtics del segle XXI. Demà divendres ho poden comprovar al Teatre-Auditori si són un dels afortunats que tenen entrades i sinó hi són a temps, poden anar a veure la reposició que es farà al Romea a partir del 5 de desembre. Un espectacle i un text imprescindibles!

Quatre butaques, per un altre gran espectacle La vampira del Raval liderat per Jaume Villanueva i la seva Cia. Octubre Teatral que vam poder veure al Teatre del Raval, gestionat per l'Empar López. Un altre espectacle ple de violència i poesia, aquest amb una bona dosi d'humor negre, basat en la escabrosa història d'Enriqueta Tarrés, la dona que a principis del segle passat, segrestava, prostituïa i sacrificava nens al barri del Raval a fi de satisfer les necessitats sexuals i terapèutiques de la societat benestant barcelonina. Un tipus de musical no tan usual (tot i el paral·lelisme amb El barber assassí de Sweeney Todd), amb una forta càrrega de denúncia social i cent per cent català (Albert Guinovart n'és l'autor de les músiques) que es va poder veure al mateix barri on van passar els fets reals. Una obra que ens agradaria veure al Teatre-Auditori. De fet, estan buscant teatre a Barcelona per la seva reposició, però Sant Cugat tampoc els queda tan lluny, oi?! (Encara que no ho sembli, hi ha el mateix nombre de quilòmetres de Sant Cugat a Barcelona que de Barcelona a Sant Cugat!).

Aquests dos espectacles demostren l'interès creixent del públic cap a un teatre socialment compromès amb un tipus d'espectadors que busquen alguna cosa més que l'entreteniment. I anuncia un tipus de producció feta des de les pròpies companyies. Això, i el nombre creixent d'espais de petit format i espais singulars auguren una manera diferent de fer les coses, més acord i més rigorós amb els temps que ens ha tocat viure.