Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Ara fa quinze dies, i arran de la meva visita al claustre del monestir de l'exposició del Gran Casino de la Rabassada de dies anteriors, vaig escriure unes ratlles dedicades a aquesta construcció que va ser tan fastuosa com efímera. Aquesta pot ben ser representativa d’una època en la que Catalunya, i en particular Barcelona, va gaudir d'una societat punyent i activa en el terreny social i relacional en tots els àmbits, i va demostrar-ho en els progressos que s’hi van produir en els primers anys del segle XX.
El museu ens explica molt bé en aquest cas, quina va ser la gestació d'algunes de les grans obres que encara avui fan quedar boca-badats a molts dels turistes que ens visiten, però no s’atura, perquè tampoc és la seva feina, en els homes que van fer possible convertir una muntanya allunyada de la ciutat, en un pol de creixement de la Barcelona i un referent de l'esbarjo de l'època. La història de tot aquell canvi comença quant el 1885 Delfí Artós, en aquell moment director de la Caixa de Barcelona, va adquirir juntament amb d’altres uns terrenys al cim del Tibidabo per dedicar els afers de culte religiós. Des d'aquella data fins ben entrat el segle XX aquell indret s’havia de convertir en el pol d’atracció de moltes persones rellevants de l’època i d’altres tantes iniciatives empresarials que havien de donar forma al que es ara la muntanya màgica. Moltes d’aquestes edificacions i coses que es van fer durant aquests anys s’han perdut. De la mateixa forma que el que nosaltres hem pogut recordar gràcies al museu i al prodigi d'una fotografia encara incipient, s’hi podia trobar un altre casino, el del Tibidabo, situat a l'indret on ara hi ha el parc d’atraccions, que també rivalitzava amb el de la Rabassada en glamour i opulència per la època.
Homes com el Doctor Andreu, el de les pastilletes per la tos, el banquer Manel Arnús, Romà Macaya, Teodor Robiralta i Josep Gari, soci del primer, van ser els impulsors de l'interès per la muntanya amb la creació de la Societat Anònima El Tibidabo i la urbanització d’una àmplia zona del seu peu, on ara es troba l'avinguda Tibidabo i romanen les cases en les que molts d’ells i varen viure. I que juntament amb la resolució del problema del desnivell del terreny que es va aconseguir amb el concurs de la Compañia de Ferrocarrils de Muntanya de Grans Pendents, quant degut a la seva situació de precarietat financera, va passar a mans de la Unió de Banques Suïsses, es va posar fil a l’agulla en el projecte d'acostar aquell indret a la població.
Altres homes com Pearson, que va fer possible el ferrocarril al Vallès, Josep Sabadell, que va enllestir el casino que ens ocupa i diversos professionals, com Joaquim Carrera, Salvador Pujadas i el notari Adria Margarit, entre d'altres són noms que caldria no oblidar.
Arran del darrer escrit, tal com us deia, he rebut comentaris per diversos mitjans de diverses persones, sobre l'atractiu misteriós que envolta la muntanya i tot el que s’hi va fer aquells anys i que a l'hora és tant desconegut per la majoria de nosaltres. Caldria recuperar-ho i conèixer quines van ser les picabaralles entre Barcelona i Madrid que van fer que una part important de la nostra història social recent desapareixés físicament i ni tant sols sigui coneguda o recordada per molts de nosaltres.
Segueix @lluisgodayolgen a twitter
El museu ens explica molt bé en aquest cas, quina va ser la gestació d'algunes de les grans obres que encara avui fan quedar boca-badats a molts dels turistes que ens visiten, però no s’atura, perquè tampoc és la seva feina, en els homes que van fer possible convertir una muntanya allunyada de la ciutat, en un pol de creixement de la Barcelona i un referent de l'esbarjo de l'època. La història de tot aquell canvi comença quant el 1885 Delfí Artós, en aquell moment director de la Caixa de Barcelona, va adquirir juntament amb d’altres uns terrenys al cim del Tibidabo per dedicar els afers de culte religiós. Des d'aquella data fins ben entrat el segle XX aquell indret s’havia de convertir en el pol d’atracció de moltes persones rellevants de l’època i d’altres tantes iniciatives empresarials que havien de donar forma al que es ara la muntanya màgica. Moltes d’aquestes edificacions i coses que es van fer durant aquests anys s’han perdut. De la mateixa forma que el que nosaltres hem pogut recordar gràcies al museu i al prodigi d'una fotografia encara incipient, s’hi podia trobar un altre casino, el del Tibidabo, situat a l'indret on ara hi ha el parc d’atraccions, que també rivalitzava amb el de la Rabassada en glamour i opulència per la època.
Homes com el Doctor Andreu, el de les pastilletes per la tos, el banquer Manel Arnús, Romà Macaya, Teodor Robiralta i Josep Gari, soci del primer, van ser els impulsors de l'interès per la muntanya amb la creació de la Societat Anònima El Tibidabo i la urbanització d’una àmplia zona del seu peu, on ara es troba l'avinguda Tibidabo i romanen les cases en les que molts d’ells i varen viure. I que juntament amb la resolució del problema del desnivell del terreny que es va aconseguir amb el concurs de la Compañia de Ferrocarrils de Muntanya de Grans Pendents, quant degut a la seva situació de precarietat financera, va passar a mans de la Unió de Banques Suïsses, es va posar fil a l’agulla en el projecte d'acostar aquell indret a la població.
Altres homes com Pearson, que va fer possible el ferrocarril al Vallès, Josep Sabadell, que va enllestir el casino que ens ocupa i diversos professionals, com Joaquim Carrera, Salvador Pujadas i el notari Adria Margarit, entre d'altres són noms que caldria no oblidar.
Arran del darrer escrit, tal com us deia, he rebut comentaris per diversos mitjans de diverses persones, sobre l'atractiu misteriós que envolta la muntanya i tot el que s’hi va fer aquells anys i que a l'hora és tant desconegut per la majoria de nosaltres. Caldria recuperar-ho i conèixer quines van ser les picabaralles entre Barcelona i Madrid que van fer que una part important de la nostra història social recent desapareixés físicament i ni tant sols sigui coneguda o recordada per molts de nosaltres.
Segueix @lluisgodayolgen a twitter