Escolto des de fa dies...

Escolto des de fa dies, a les tertúlies dels diferents mitjans de comunicació, les critiques a Pedro Sánchez per no facilitar el govern a Mariano Rajoy amb una abstenció a la votació del debat d'investidura.

Tothom dóna per suposat que és Rajoy qui ha de governar, ja que és la llista més votada.

Però el cert és que el PP amb el suport de la seva marca blanca Ciudadanos no suma majoria absoluta. Cap dels altres partits pot donar suport a un govern de Rajoy amb el suport de Rivera o els seus electors els castigarien de mala manera.

M'estranya molt que ningú parli de l'alternativa possible a aquest govern de Rajoy; una alternativa que sí que suma la majoria absoluta: Un govern de Pedro Sánchez amb Podemos, ERC, PDC i el PNV. Aquest sí que suma.

Quin problema té aquest govern? Que exigeix al proper Presidente del Gobierno Español a autoritzar un referèndum per la independència de Catalunya. Un referèndum vinculant.

La possibilitat que Catalunya marxi la contemplen tots els partits espanyols; no tan sols la contemplen sinó que saben que el procés és irreversible i que és qüestió de temps...i de no massa temps... i la falta de sentit democràtic i d'acceptació de la diferència els fa que prefereixen morir amb les bótes posades que rendir-se a les evidències.

En comptes de pensar a fer un oferiment a Catalunya que sigui interessant amb una proposta de Concert Econòmic i unes atribucions per a poder decidir lliurement en llengua, cultura i educació, prefereixen anar-nos collant econòmicament, imposar-nos la llengua castellana sigui com sigui a les escoles i donar-nos pel sac en tot allò que poden.

Saben que tot això alimenta cada vegada més l'independentisme, però ja hi compten. Saben que marxarem. El tema és que marxem a les males, amb una Declaració Unilateral d'Independència. Per què? Perquè ningú vol ser vist com el responsable, el que va donar més autogovern als catalans, el que va permetre que el poble s'expressés, perquè els acompanya una mentalitat imperialista, la visió d'Espanya com un gran Estat i Catalunya com a colònia i veuen com a signe de debilitat negociar les coses. L'imperialista no negocia, imposa.

Quan finalment tinguem els pebrots que ens exploten (que ja no falta massa) i ens deixem de collonades de si dretes o esquerres i tots els independentistes fent front comú tirem pel dret amb la majoria dels 70 diputats de Junts pel Sí i la CUP, i fem la DUI que és l'únic camí que tenim respirarem tots: Nosaltres per treure'ns del damunt un llast insuportable i ells perquè podran dir que ho van intentar impedir i que no han pogut fer res... bé, poden enviar l'exèrcit... Potser sí...no sé... Vols dir?... a Barcelona...al segle XXI...no crec... aquí sí que hauran de negociar el tema del deute, del malmès fons de les pensions, etc. No els quedarà més remei.

La pregunta és: ens posarem d'acord nosaltres? O aquí ja ens va bé anar marejant la perdiu: "jo t'excloc a tu perquè no ets d'esquerres", "jo no compto amb tu perquè ets massa hippie", i així no canvia res... perquè així la culpa és d'Espanya. I Espanya té la culpa de no invertir en infraestructures a Catalunya, Espanya té la culpa d'haver-nos "cepillado" el sistema sanitari català, Espanya té la culpa de no tenir sentit democràtic i té la culpa de moltes coses.

Però la culpa de la baralla perpètua, del "prefereixo perdre jo, sempre i quan l'altre no hi guanyi" la tenim nosaltres, només nosaltres.