Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Precisament per això s’han estès una pila d’aforismes tals com: “l’important és participar”; “què més dóna arribar l’últim”, i molts d’altres.
Asseveracions pròpies de camps allunyats voluntàriament del món de l’esport, amb la pretensió de traçar i fixar línies de territori entre tipus de cultures, menyspreant totes aquelles activitats que no li són afins. Perdoneu-me, però no ho entenc.
L’afany competitiu és inherent a totes i cadascuna de les activitats generades en la cultura del món desenvolupat i, sinó com s’explica que quan després de l’escrutini de les eleccions, els polítics surtin pels balcons tots cofois i fora de si mostrant una desmesurada alegria per haver aconseguit la victòria. Victòria? Però si l’únic que demanem els ciutadans és que ens representin legítimament governant amb honestedat i diligència! O la competitivitat manifesta en la lluita per a obtenir determinades jerarquies laborals passant per damunt de qui calgui i on calgui. O les ferotges competències entre el món de la cultura, que em posava de manifest a cau d’orella el director del suplement cultural d’un diari de difusió nacional: “ho he deixat perquè estava fins el capdamunt de que escriptors, artistes i gent d’aquest món m’escalfessin el cap diàriament perquè publiqués alguna cosa d’ells”.
I després de tot aquest panorama, ara resulta que l’important és participar. Si us plau, deixem-nos ja d’eufemismes i bajanades. En el context en què ens trobem immersos, quin mal hi ha perquè una nena o un nen intenti fer tot allò que està al seu abast per arribar fins on sigui capaç, o en posar l’empremta necessària per aixecar aquell partit complicat, limitant la competició exclusivament a la pista o al terreny de joc? Ara resulta que tots plegats haurem de canviar el discurs i els hi haurem de dir als polítics que tan s’hi val qui governi, o als escriptors que no s’escarrassin en fer campanyes publicitàries de llibres d’una mediocritat abominable o, potser, permetre que determinats professionals continuïn barrant el pas a joves més ben preparats. En fi, deixem-ho córrer.
Però clar, no tot són flors i violes, competir no és només una qüestió alfanumèrica dirigida cap assolir títols, lligues o apaivagar revenges; no és això. Competir vol dir treballar cada dia per aconseguir els reptes que cadascú s’ha imposat, apel·lant cap a la cultura de l’esforç i la dedicació, com a úniques claus per buscar i trobar el camí consubstancial de la nostra pròpia existència.
La resta són perorades, justificacions baldis o excuses de mal pagador per tal de no afrontar la realitat. Deixem fer als infants i els que no ho són tant, i construïm camins per fomentar el repte personal, el compromís i la implicació de quelcom que demostri cert interès per qualsevol activitat. I si l’única pretensió és tergiversar els arguments, doncs res haurem d’establir nous codis tant de conducta esportiva com de reglamentació tècnica: us imagineu un partit de futbol sense porteries? Llençar la pilota de bàsquet a un cubell d’escombraries? O, fer una cursa d’atletisme sense fixar la distància? De moment, jo encara no.
Asseveracions pròpies de camps allunyats voluntàriament del món de l’esport, amb la pretensió de traçar i fixar línies de territori entre tipus de cultures, menyspreant totes aquelles activitats que no li són afins. Perdoneu-me, però no ho entenc.
L’afany competitiu és inherent a totes i cadascuna de les activitats generades en la cultura del món desenvolupat i, sinó com s’explica que quan després de l’escrutini de les eleccions, els polítics surtin pels balcons tots cofois i fora de si mostrant una desmesurada alegria per haver aconseguit la victòria. Victòria? Però si l’únic que demanem els ciutadans és que ens representin legítimament governant amb honestedat i diligència! O la competitivitat manifesta en la lluita per a obtenir determinades jerarquies laborals passant per damunt de qui calgui i on calgui. O les ferotges competències entre el món de la cultura, que em posava de manifest a cau d’orella el director del suplement cultural d’un diari de difusió nacional: “ho he deixat perquè estava fins el capdamunt de que escriptors, artistes i gent d’aquest món m’escalfessin el cap diàriament perquè publiqués alguna cosa d’ells”.
I després de tot aquest panorama, ara resulta que l’important és participar. Si us plau, deixem-nos ja d’eufemismes i bajanades. En el context en què ens trobem immersos, quin mal hi ha perquè una nena o un nen intenti fer tot allò que està al seu abast per arribar fins on sigui capaç, o en posar l’empremta necessària per aixecar aquell partit complicat, limitant la competició exclusivament a la pista o al terreny de joc? Ara resulta que tots plegats haurem de canviar el discurs i els hi haurem de dir als polítics que tan s’hi val qui governi, o als escriptors que no s’escarrassin en fer campanyes publicitàries de llibres d’una mediocritat abominable o, potser, permetre que determinats professionals continuïn barrant el pas a joves més ben preparats. En fi, deixem-ho córrer.
Però clar, no tot són flors i violes, competir no és només una qüestió alfanumèrica dirigida cap assolir títols, lligues o apaivagar revenges; no és això. Competir vol dir treballar cada dia per aconseguir els reptes que cadascú s’ha imposat, apel·lant cap a la cultura de l’esforç i la dedicació, com a úniques claus per buscar i trobar el camí consubstancial de la nostra pròpia existència.
La resta són perorades, justificacions baldis o excuses de mal pagador per tal de no afrontar la realitat. Deixem fer als infants i els que no ho són tant, i construïm camins per fomentar el repte personal, el compromís i la implicació de quelcom que demostri cert interès per qualsevol activitat. I si l’única pretensió és tergiversar els arguments, doncs res haurem d’establir nous codis tant de conducta esportiva com de reglamentació tècnica: us imagineu un partit de futbol sense porteries? Llençar la pilota de bàsquet a un cubell d’escombraries? O, fer una cursa d’atletisme sense fixar la distància? De moment, jo encara no.
