Polítics o tecnòcrates?

És dilluns sis de febrer. Són dos quarts de set de la tarda. Ens trobem en una de les dues grans sales d’actes de la Casa de cultura. L’objectiu és conèixer el nou Reglament de funcionament i organització del Consell Sectorial de Cultura. No sé si som tots els convocats, ben segur que no, però a la sala hi ha pel cap baix representants d’una trentena d’entitats culturals. Un home relativament jove, situat darrere un ordinador portàtil, inicia una exposició sobre el nou Reglament de participació ciutadana, del qual deriva el reglament sectorial de cultura. És una exposició monòtona, neutre, ràpida, impersonal i, no cal dir-ho, sense cap tipus d’emoció. Ho enllesteix en quinze minuts, ja ens ha anunciat que d’immediat té una altra trobada per explicar el mateix a un altre grup. Quan acaba: alguna paraula? No? Gràcies i adéu.

Jo no sé si els altres se n’han assabentat, però l’home és el regidor responsable de la participació ciutadana, és a dir, el que dirigeix la política destinada a facilitar i incentivar la participació dels ciutadans en la gestió de la cosa pública. Realment, si la participació de les entitats al Consell de cultura depengués d’aquesta persona, el regidor del ram hauria d’estar cercant “extres” per omplir-lo. Una intervenció com aquella no incentiva ni al més predisposat. Cap reflexió sobre el punt de partença. Cap reflexió sobre l’experiència acumulada en aquest camp. Cap reflexió sobre les principals novetats del reglament i el per què es pensa que aquest funcionarà millor que l’altre. I, ja no diguem, cap reflexió sobre la importància que la gent s’interessi i participi del que fa l’Ajuntament. En definitiva, cap reflexió d’allò que cal esperar d’un polític, suposant que l’home en qüestió se’n consideri. Quan va acabar, va començar la sessió de veritat, però aquest cop amb el regidor de cultura i turisme.