Històries del NO-DO
Reconec que estic fins al cap damunt d’afirmacions tals com: “Allò sí que era sacrifici.....”; “Aquests nanos no saben el que és patir...”; “En la nostra època.....”; “......”.
Centrarem el tema només en algunes dades estadístiques, on l’esport n’és el protagonista: “En els darrers deu anys, l’índex d’esportistes en edat escolar a Sant Cugat s’ha incrementat un vint i quatre per cent”; “En les darreres cinc temporades, les inscripcions als Campionats de Catalunya d’atletisme de promoció, han augmentat un vint per cent, millorant la mitjana de marques en totes i cadascuna de les proves que es desenvolupen”; “........”. És de suposar que els més “tradicionalistes” ja deuen tenir la resposta, no?
De les estadístiques sempre se’n deriven tot tipus de conseqüències, i no sempre positives. Vull dir que per tal d’equilibrar la balança és cert que, contràriament a èpoques pretèrites, proliferen més que mai els “pares hooligans”, un cert estat acomodatici derivat de noves vies d’esbarjo, o una obsessió malaltissa -també dels Pares- per tal de que els seus fills obtinguin les fites esportives que ells no han tingut a l’abast. Però, això no pot servir d’excusa per treure cap mena de conclusió sobre la conducta i l’actitud dels nostres joves, pensant que temps passats foren millors. Cal tenir informació precisa i ésser conscients que aquest present -abominable pels seguidors del NO-DO- l’hem establert els actors del passat, alliberant als joves d’aquesta responsabilitat.
Una de les raons fonamentals de la transformació de les relacions socials, afectant de ple la seqüència espai-temps, és la comunicació. De les primeres converses al voltant del foc fins al facebook ha passat molt de temps; prémer una tecla representa establir una relació virtual amb un número indeterminat de persones a l’hora, afectant substancialment tant el rang com el camp d’activitats esportives i culturals generades. Acceptada l’evidència –reitero: acceptada-, tant l’aprenentatge com l’estructuració del pensament han alterat conductes i actituds, però, en cap cas han estat un pas enrere. Per tant, com voleu que l’esport no se’n ressenti? Senzillament, és impossible.
Evolucionar vol dir adaptar-se millor al mitjà, i tenir el coratge suficient per acceptar que, malgrat la nostàlgia, estem parlant de maneres distintes d’afrontar la vida. Malgrat la conjuntura vigent i, pel que fa referència a l’esport de promoció, puc afirmar que estem molt millor que abans. Per tant, deixem-nos ja de lamentacions carrinclones i treballem amb les eines del present més immediat, connectades directament amb la població que té una relació més “lluminosa” amb la vida.
Per acabar, em dirigeixo a tots aquells de sang apocalíptica, redemptors i defensors aferrissats d’èpoques anteriors, fent valer una dita del meu avi que deia: “És cosa teva si no vols seguir vivint, però a la resta no ens emprenyis”.
Més informació