Prop dels genis

Les aportacions de pensadors, científics i tècnics fan que la societat evolucioni –malgrat molts cops es posi en dubte-, sempre a partir del segell i l’empremta que els caracteritza. És a dir, hi ha una mena de genis que “belluguen l’olla” per tal que la resta no perdem el rumb, caient en el parany d’entendre la nostra existència com una bassa d’oli on només imperi una visió hedonista, i poc compromesa amb la societat.

Vull manifestar la meva sincera admiració per aquests personatges anònims, erudits i genis que desenvolupen la seva feina sense demostrar cap patiment a l’hora d’abordar l’activitat en que es troben immersos. Confesso tenir la sort de conèixer de ben a prop un parell d’aquests rara avis i, més concretament, a un d’ells el veig quasi cada dia a les pistes de la Guinardera, del qual em permeto reservar una certa confidencialitat; l’altre viu molt lluny, massa. Un és entrenador d’atletisme, per tant correspon al món de l’esport, i l’altre, és un personatge molt rellevant de la cultura europea, concretament de l’arquitectura.

Però malgrat que els seus camins puguin semblar força divergents per totes les circumstàncies que els envolten, cada cop veig entre ambdós un lligam més estret. Al cap i a la fi són dos genis cadascun en el seu camp. Són d’aquells individus immersos i abstrets en la seva activitat quotidiana com si res ni ningú tingués notorietat o importància, mostrant una actitud abduida pels reptes professionals plantejats a cada instant. Resolent aquelles incògnites impossibles amb una clarividència inaudita fora de l’abast de la resta dels mortals i, el que és més al·lucinant i els caracteritza: fer de les dificultats arguments dels seus projectes. És a dir, viuen només quan “actuen”, la resta és una mena de trànsit o espai del no res amb l’únic objectiu de preparar el retorn a l’activitat. Aquesta definició barroera, parcial i inexacta és la que entenc per ser un geni.

Però no sempre és fàcil valorar-los tal com caldria fer-ho, doncs les circumstàncies fan que molts cops no trobin el cau precís per tal de poder viure i desenvolupar la feina per la qual han estat escollits o bé, perquè no acabem d’adonar-nos de la rellevància del seu rol en les nostres vides. Puc garantir que l’esforç s’hi val. La secció d’atletisme funciona gràcies al geni més proper, quan dia darrera dia deixa la seva empremta a qualsevol atleta que s'hi vulgui apropar, reconeixent la generositat de la seva saviesa. Ara només ens resta a tots plegats fer una darrer esforç perquè no li passi com a W.A. Mozart.