Fórmula màgica

Quan les coses van bé sembla que tothom està distret i no es preocupa massa d’organitzar comissions i reunions estèrils, que no serveixen per a res més que deixar passar el temps adormint els problemes, és a dir, fent valer aquella dita catalana tan carrinclona que diu: “qui dia passa, any empeny”. En els darrers temps s’han convertit en una autèntica epidèmia, basada en un fotimer de trobades entre representants d’entitats asseguts en una taula, però sense tenir dues de les  fonamentals per a tirar endavant qualsevol tipus de projecte: capacitat d’execució, i poder suficient i necessari per a prendre decisions. Suposo que les raons de fons són moltes, derivades en bona mesura del gran nombre d’entitats tant culturals com esportives, i de polítics que pretenen fixar directrius amb una àmplia participació ciutadana i un consens generalitzat; realment, no ho sé. En canvi, el que sí he pogut comprovar de valent és l’eficiència de juntes que desenvolupen la seva feina de forma ben distinta a la de qualsevol comissió a l’ús, és a dir, amb l’objectiu de cercar i trobar l’essència dels problemes per tal d’abordar-los en una única direcció.

Exemples ben segur se’n poden trobar arreu de la nostra ciutat, però m’agradaria fer especial esment d’un col·lectiu de persones de diferent procedència i condició, compromeses en el desenvolupament d’un projecte modest i de baix relleu mediàtic. Parlo de la junta de la secció d’atletisme del Muntanyenc. Sense cap mena de dubte, una de les més significatives quant a l’equilibri que representa la seva organització, la capacitat de gestionar recursos propis i, com a conseqüència, obtenir resultats esportius de primera magnitud. Les claus de l’èxit són diametralment oposades a totes aquelles que no signifiquin màxima eficàcia, deixant de banda consideracions conjunturals i formals que, en molts casos, només ajuden a embolicar la troca. Però, quina és aquesta fórmula màgica que s’hauria de poder fer extensiva a moltes altres institucions? Hi ha una primera raó per a mi fonamental, que és buscar l’aixopluc de la ciència en el sentit més Hegelià i ampli de la paraula i, en segon lloc, la utilització del sentit comú. És a dir, deixar de banda la religió i els compromisos políticament correctes, per a focalitzar els esforços cap a aprofundir i abordar “l’ordre del dia” de les qüestions a tractar d’una manera directa i sense embuts.

Però fórmules màgiques sense bons ingredients encara no s’han inventat, o no existeixen –que jo sàpiga-. Els trets més significatius de la raó de ser de la junta d’atletisme són tres: haver escollit a les millors persones i més ben dotades; atorgar a cada membre de la capacitat d’execució i decisió suficient per a fer la feina lliurement i segons el seu criteri i, finalment, tenir una clara vocació de treballar en equip.

Fregant l’opinió personal, puc afirmar sense cap mena de dubte que ha estat una de les experiències més enriquidores de la meva vida i, com la fórmula de una de les begudes més conegudes, aconsello a tota aquella persona, entitat o institució que tingui com a objectiu mirar endavant, n’hi faci un bon tast.