Un raig de llum

El problema dels nostres temps és que el futur ja no és el que era - i tinc la gosadia d’anar més enllà que P. Valery, afirmant que el futur es troba en mans del passat- . Mentre tècnics, pensadors i polítics busquen solucions i models de regeneració per una societat que s’està esvaint, el joves troben barrat el pas a qualsevol projecte on puguin canalitzar el seu futur més immediat. Paradoxalment, en el món occidental s’ha incrementat exponencialment el percentatge d’esportistes d’una franja d’edat considera fa una anys com adulta, i que practica esport regularment tant en la vessant purament competitiva com més aviat lúdica. Proves i estudis se’n troben per tot arreu, com, per exemple, l’increment del nombre de fitxes esportives en la categoria de veterans, o les xifres desorbitades que belluguen a corredores i corredors per tota la geografia del nostre país. Les raons de fons que justifiquen aquest fenomen són múltiples, derivades de patrons socials ben distints als dels nostres ancestres, sense oblidar tampoc dues raons fonamentals: l’obsessió per viure més i millor, i el consens generalitzat d’entendre l’esport i la cultura com a eina essencial per afrontar nous reptes.

L’esport dut a terme per a població activa no considerada com a “jove”, genera cada cop més ingressos a partir del preu d’inscripció a les curses populars -m’esgarrifo al veure com la comissió organitzadora d’una reconeguda cursa, esgota el termini d’inscripció dues hores després d’haver-lo obert!!-, abonaments a equipaments esportius i altres aportacions. Xifres o quantitats poc significatives per a esportistes d’aquesta edat, però que no ho són tant pels més joves.

D’aquest fenomen se’n pot deduir que el passat ajuda a vertebrar el futur, és a dir, els adults formem part d’aquest “negoci”. I estirant molt més el fil, podem arribar a pensar que la promoció es troba cada cop més lligada amb l’esport veterà. Els indicadors socials ho demostren, per tant, a partir de l’apropament i la cohesió entre ambdós generacions hi ha una via i una font de recursos, que ens permetrà donar un pas endavant en plantejaments que, a hores d’ara, ja es mostren obsolets. Hem de cercar mecanismes i fórmules d’aproximació que estimulin a la resta de societat a identificar l’esport com a eina de futur, sense que esdevingui ni deficitària ni carrinclona. Hauria de ser un fet molt més habitual veure fills i pares plegats, i vestits amb vambes i calça curta. Ben segur s’ajudarien els uns als altres, formant una mena de entrellat plural farcit d’experiència, coneixement, vitalitat, il·lusió, rauxa i a la vegada seny. Possibilitats i iniciatives són a tocar, bé ja sigui el nou projecte de mitja marató que es presentarà en breu, i que ha estat dissenyat amb la intenció d’aquest discurs, o altres esdeveniments on la participació pretén tancar el cercle generacional, fent-lo ample, esponjat i no pas restrictiu. Per tant, s’obre un raig de llum en el diari d’hivern “Austerià”.