Incendis
Per mi, Incendis, d'alguna manera i simplificant al màxim, parla d'això. D'adonar-se, en primer lloc, que les mares no van néixer mares: tenen la seva pròpia història que les va portar on són ara. I, després, del fet que aquesta història condiciona radicalment la nostra, a la vegada que la seva ja venia condicionada per la de les seves mares, que són les nostres àvies, i per la de les mares d'aquestes. I així fins al principi dels dies.
Es pot trencar aquest cicle viciós de condicionaments genètics i culturals? Hi ha opinions per tot… A mi, personalment, m'agradaria pensar que sí. En qualsevol cas, el primer pas, com en molts altres processos, és l'acceptació. Coneixem-nos a nosaltres mateixos a partir de la història dels nostres progenitors, que no és res més que la suma de totes les històries dels seus (i també nostres) avantpassats. Coneixem-nos, acceptem-nos i estimem-nos, amb tots els secrets silenciats, amb totes les pors amagades, amb totes les tragèdies oblidades. Només així, enfrontant-nos a l'incendi devastador de la veritat, potser tindrem l'oportunitat de tornar a començar.
Segueix la @sarabellapg a Twitter
Més informació