Dolors Vilarasau, directora de teatre

Opinió

L'edat daurada

Aquestes festes ens ha arribat la trista notícia de la mort, a casa seva acompanyat dels seus, als 104 anys de Moisès Broggi

El doctor Broggi havia estat metge de professió, un home profundament humanista, amb una espiritualitat de tipus panteista i un convençut defensor dels drets nacionals de Catalunya. Tothom l'ha assenyalat com un exemple de científic humanista i patriota. Tot un exemple a seguir. A la figura i la mort del centenari Dr. Broggi s'unien altres característiques com és el fet de "saber envellir" com a sinònim de "ser més savi", una situació econòmicament benestant -que no vol dir ostentosa-, i l'escalf familiar de dona, fills, néts i besnéts.

Dimarts al programa de TV3 "Sense ficció" varem poder veure l'altra cara de la moneda de la vellesa en un colpidor documental titulat - suposo que irònicament- "L'edat daurada", on veiem claríssimament que la societat actual no sabem què fer amb els nostres vells. Residències plenes de gent gran abandonats pels seus, com si fossin mobles vells, desarrelats de la seva família i el seu entorn, amb uns fills sobrepassats per l'estrés del treball i del tipus de vida. O, per contra, gent gran sotmesa a l'esclavatge de cuidar dels néts, com si en fossin els pares, mentre els veritables pares estan permanentment absents donada la duresa de les condicions laborals.

Pisos amb persones grans que viuen soles (150.000 a tot Catalunya) i només surten quan algun voluntari els porta al metge o a fer un passeig. Aquesta situació és especialment greu en el cas de les dones. Malauradament dona, pobresa i vellesa és un triangle fatídic. Especialment colpidor va resultar el tema de les vídues (que es manifesten cada mes a la Plaça de Sant Jaume) i que una vegada mort el marit -com deia una d'elles- s'emporta la clau de la despensa, i les deixa amb una pensió de tres-cents euros i escaigs, a mercè de l'ajut de familiars, beneficència o serveis socials.

En fi que estem molt lluny d'aquell tractament que donaven els maies als seus grans, on la mort d'un vell equivalia a l'incendi d'una biblioteca sencera (sobretot en societats on encara no existien els llibres i el coneixement es transmetia per transmissió oral) i ser vell era sinònim de "coneixement" i de "saviesa".

Avui, en canvi, hi ha un contrasentit entre els avenços de la medicina per allargar la vida de les persones -vida que segons el Dr.Torralba molta gent, arribats a aquesta edat, arriba a la trista conclusió que no val la pena de viure-, i el problema que el tipus de societat en que vivim no troba un encaix per la gent gran. Entre tots ens ho haurem de repensar, sobretot perquè anem cap a un tipus de societat on en pocs anys els vells sobrepassarem els joves.

Vull dedicar aquest article a les meves àvies Josefina i Natàlia i a la meva mare Lola, totes elles traspassades, i que van ser en tot moment puntals indispensables de la meva família. Com moltes dones van exercir de mares, àvies, cuidadores de malalts, treballadores a sou i mestresses de casa i no em consta que mai ningú els donés ni tan sols les gràcies, ni reconegués la seva inestimable tasca ni la seva valuosa aportació a la societat.