Incendis

Un dels descobriments més màgics que vaig fer de petita respecte a la meva mare va ser trobar el seu àlbum d'infància. Jo encara era una nena i, fins llavors, mai m'havia plantejat que ella, un dia, també ho havia estat. Recordo mirar-me cada fotografia amb un deteniment hipnòtic. Recordo preguntar-li, pàgina per pàgina, la història de cada imatge. Recordo les seves explicacions: el gatet que s'havien trobat al bosc, l'arbre al que sempre pujava amb les seves germanes, el nen que havia accedit a ballar amb ella a canvi d'una bossa de patates… Però més enllà de les anècdotes, suposo que el que em va colpir va ser fer-me conscient, per primera vegada, que ella, tan mare que era, també havia estat un dia la filla, com jo ho era aleshores i ho segueixo sent ara. Havia plorat quan es feia una rascada i rigut per qualsevol bajanada, havia tingut por de la soledat i la foscor, i s'havia enfadat amb els seus pares i amb les seves germanes. Segurament, també, s'havia passat tardes senceres jugant i s'havia preguntat, com jo encara em pregunto ara, on la portarien els anys.

Per mi, Incendis, d'alguna manera i simplificant al màxim, parla d'això. D'adonar-se, en primer lloc, que les mares no van néixer mares: tenen la seva pròpia història que les va portar on són ara. I, després, del fet que aquesta història condiciona radicalment la nostra, a la vegada que la seva ja venia condicionada per la de les seves mares, que són les nostres àvies, i per la de les mares d'aquestes. I així fins al principi dels dies.

Es pot trencar aquest cicle viciós de condicionaments genètics i culturals? Hi ha opinions per tot… A mi, personalment, m'agradaria pensar que sí. En qualsevol cas, el primer pas, com en molts altres processos, és l'acceptació. Coneixem-nos a nosaltres mateixos a partir de la història dels nostres progenitors, que no és res més que la suma de totes les històries dels seus (i també nostres) avantpassats. Coneixem-nos, acceptem-nos i estimem-nos, amb tots els secrets silenciats, amb totes les pors amagades, amb totes les tragèdies oblidades. Només així, enfrontant-nos a l'incendi devastador de la veritat, potser tindrem l'oportunitat de tornar a començar.


Segueix la @sarabellapg a Twitter