Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
13.30 hores. Arriba puntual el president Mas a l’Ajuntament en la que és la seva primera visita oficial com a president de la Generalitat. A fora, l’esperaven una quarentena de manifestants, amb botzines, xiulets i pancarta en contra dels acomiadaments d’empreses com Sharp, HP i en contra de la retallades. Llegeixo “Mas no ets benvingut ni tu ni les teves retallades”.
Alguns representants polítics fan de la necessitat virtud, i em giro i els veig darrere la pancarta, em torno a girar i són dalt, a la recepció amb el president. Legítim, i tant! curiós, també.
14.00 hores. Tornen les botzines i els xiluets davant les portes del Teatre-Auditori. Mentre a fora es reclamen mesures, a cop de botzina, per evitar la deslocalització i el tancament d’empreses … a dins, el president Mas defensa “les polítiques que ens han dur a superar l’actual conjuntura econòmica per tal que poguem injectar liquiditat al nostre teixit productiu” per evitar, justament, això, deslocalitzacions, tancaments i acomiadaments.
Des de fora, els manifestants ens recorden que “mentre els bancs reben diners públics, 50.000 famílies ja han estat desnonades, i 500.000 estan a punt de ser-ho”. A dins, el president – en la mateixa línia- assegura que “el sector financer necessita una reforma en profunditat ja que l’actual sistema és insostenible. Ens cal estabilitzar l’euro per obtenir liquiditat que arribi a ajuntaments, empreses, famílies”.
Sento que a fora, amb raó, esclamen que “la crisi no l’hem generat els treballadors, i no som la gent del carrer els que n’hem de seguir pagant les conseqüències”. A dins, el president, amb la mateixa raó, exclama que “cal convicció i coratge per tirar endavant les polítiques d’austeritat per salvar el vaixell però mai traspassarem la línia vermella de posar en perill la cohesió social”.
No sé vosaltres però jo no els veig tant lluny. El mateix diagnòstic amb accents i llenguatges diferents. Potser sí que la política, sovint, s’allunya de la ciutadania, però, a vegades també la ciutadania s’allunya de la política.
L’alcaldessa acaba amb una frase: ”No preguntis què pot fer el país per tu, sinó què pots fer tu, pel país”. Jo? Intentar no ofendre ningú.
Alguns representants polítics fan de la necessitat virtud, i em giro i els veig darrere la pancarta, em torno a girar i són dalt, a la recepció amb el president. Legítim, i tant! curiós, també.
14.00 hores. Tornen les botzines i els xiluets davant les portes del Teatre-Auditori. Mentre a fora es reclamen mesures, a cop de botzina, per evitar la deslocalització i el tancament d’empreses … a dins, el president Mas defensa “les polítiques que ens han dur a superar l’actual conjuntura econòmica per tal que poguem injectar liquiditat al nostre teixit productiu” per evitar, justament, això, deslocalitzacions, tancaments i acomiadaments.
Des de fora, els manifestants ens recorden que “mentre els bancs reben diners públics, 50.000 famílies ja han estat desnonades, i 500.000 estan a punt de ser-ho”. A dins, el president – en la mateixa línia- assegura que “el sector financer necessita una reforma en profunditat ja que l’actual sistema és insostenible. Ens cal estabilitzar l’euro per obtenir liquiditat que arribi a ajuntaments, empreses, famílies”.
Sento que a fora, amb raó, esclamen que “la crisi no l’hem generat els treballadors, i no som la gent del carrer els que n’hem de seguir pagant les conseqüències”. A dins, el president, amb la mateixa raó, exclama que “cal convicció i coratge per tirar endavant les polítiques d’austeritat per salvar el vaixell però mai traspassarem la línia vermella de posar en perill la cohesió social”.
No sé vosaltres però jo no els veig tant lluny. El mateix diagnòstic amb accents i llenguatges diferents. Potser sí que la política, sovint, s’allunya de la ciutadania, però, a vegades també la ciutadania s’allunya de la política.
L’alcaldessa acaba amb una frase: ”No preguntis què pot fer el país per tu, sinó què pots fer tu, pel país”. Jo? Intentar no ofendre ningú.
