Samia Yusuf
L’estigmatització del futbol serveix en molts casos només per confondre a la majoria d’aficionats, al utilitzar-lo permanentment com a indicador d’un pols que no fixa la realitat global de l’esport. Vull dir que el grau d’excel·lència d’un club de futbol no ens hauria de permetre prendre conclusions errònies, que deriven cap a la banalització de la resta dels esports. Bàsicament, per la manca de cultura esportiva i l’obsessió malaltissa en les medalles; al cap i a la fi: els resultats. En conclusió, no hi ha cap país com cal que no prioritzi i destini els recursos necessaris, per tal que l’esport figuri en tots el seus programes estratègics de desenvolupament social y cultural. Després de la feina ben feta i com a final del procés vénen els resultats, però no abans. Per corroborar-ho i com a gimnàstica purament estadística, només cal repassar les notícies de l’estiu i veure la classificació per països segons les medalles aconseguides. Qualsevol persona mínimament informada i sensibilitzada en temes relacionats amb l’esport, estarà d’acord amb mi que respecte a tot el que fa referència a cultura esportiva encara estem sota mínims. Però, malgrat tot, llavors com s’expliquen els bons resultats? Segurament hi ha molts factors determinants, allunyats de conceptes més aviat casposos i anacrònics com: raça, casta; etc. Sempre he pensat que estem molt més amunt del que ens mereixem, doncs els resultats sempre van de la mà de raons de caire individual, i no pas per una planificació d’abast més ampli.
Salvem el tràngol protegits per una cuirassa farcida de fets aïllats i particularitats, per exemple: el treball de tècnics que amb el seu esforç, dedicació i il·lusió, i amb una petit suport s’aboquen i aborden projectes impossibles però que, miraculosament, arriben a fites inesperades. L’altre recurs utilitzat és l’aprofitament de figures de l’esport sorgides per fet circumstancial i espontani –no cal donar noms, no?-. Finalment, hi ha una altra causa fonamental i és aquest tarannà heretat de la novel.la picaresca del segle d’or de les lletres espanyoles, on la incertesa i la improvisació n’eren els protagonistes i que, paradoxalment, és on ens sentim més còmodes i dels que n’obtenim més rèdit.
En fi, potser caldria deixar de banda el segle XV. Viure del passat sempre suposa una càrrega feixuga, i molt més quan aquesta es recolza en uns fonaments tan poc ferms. Canviar dinàmiques suposo és feina de bojos, però cal tenir molt en compte que aquestes només es poden alterar amb actuacions locals intel·ligents i ben dissenyades. El lloc ja el tenim, ara només cal que hi estem tots d’acord.
Quina llàstima no poder haver-te ajudat. Lluitarem perquè no torni a passar mai més. Va per tu Samia Yusuf.
Més informació