Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
La vida de l’adult hi ha cops que és molt mesquina –massa-, en lloc de buscar eines per preparar el canvi generacional, es dedica a llençar improperis o categoritzacions imprecises, simplement com excusa o més aviat impotència, per no acceptar l’evidència de la llei natural, on els més joves s’han de fer càrrec del destí de la humanitat. Tampoc ara és el moment d’esmentar estudis antropològics, l’objectiu es demostrar empíricament que aquestes afirmacions no són veritat.
Centrarem el tema només en algunes dades estadístiques, on l’esport n’és el protagonista: “En els darrers deu anys, l’índex d’esportistes en edat escolar a Sant Cugat s’ha incrementat un vint i quatre per cent”; “En les darreres cinc temporades, les inscripcions als Campionats de Catalunya d’atletisme de promoció, han augmentat un vint per cent, millorant la mitjana de marques en totes i cadascuna de les proves que es desenvolupen”; “........”. És de suposar que els més “tradicionalistes” ja deuen tenir la resposta, no?
De les estadístiques sempre se’n deriven tot tipus de conseqüències, i no sempre positives. Vull dir que per tal d’equilibrar la balança és cert que, contràriament a èpoques pretèrites, proliferen més que mai els “pares hooligans”, un cert estat acomodatici derivat de noves vies d’esbarjo, o una obsessió malaltissa -també dels Pares- per tal de que els seus fills obtinguin les fites esportives que ells no han tingut a l’abast. Però, això no pot servir d’excusa per treure cap mena de conclusió sobre la conducta i l’actitud dels nostres joves, pensant que temps passats foren millors. Cal tenir informació precisa i ésser conscients que aquest present -abominable pels seguidors del NO-DO- l’hem establert els actors del passat, alliberant als joves d’aquesta responsabilitat.
Una de les raons fonamentals de la transformació de les relacions socials, afectant de ple la seqüència espai-temps, és la comunicació. De les primeres converses al voltant del foc fins al facebook ha passat molt de temps; prémer una tecla representa establir una relació virtual amb un número indeterminat de persones a l’hora, afectant substancialment tant el rang com el camp d’activitats esportives i culturals generades. Acceptada l’evidència –reitero: acceptada-, tant l’aprenentatge com l’estructuració del pensament han alterat conductes i actituds, però, en cap cas han estat un pas enrere. Per tant, com voleu que l’esport no se’n ressenti? Senzillament, és impossible.
Evolucionar vol dir adaptar-se millor al mitjà, i tenir el coratge suficient per acceptar que, malgrat la nostàlgia, estem parlant de maneres distintes d’afrontar la vida. Malgrat la conjuntura vigent i, pel que fa referència a l’esport de promoció, puc afirmar que estem molt millor que abans. Per tant, deixem-nos ja de lamentacions carrinclones i treballem amb les eines del present més immediat, connectades directament amb la població que té una relació més “lluminosa” amb la vida.
Per acabar, em dirigeixo a tots aquells de sang apocalíptica, redemptors i defensors aferrissats d’èpoques anteriors, fent valer una dita del meu avi que deia: “És cosa teva si no vols seguir vivint, però a la resta no ens emprenyis”.
Centrarem el tema només en algunes dades estadístiques, on l’esport n’és el protagonista: “En els darrers deu anys, l’índex d’esportistes en edat escolar a Sant Cugat s’ha incrementat un vint i quatre per cent”; “En les darreres cinc temporades, les inscripcions als Campionats de Catalunya d’atletisme de promoció, han augmentat un vint per cent, millorant la mitjana de marques en totes i cadascuna de les proves que es desenvolupen”; “........”. És de suposar que els més “tradicionalistes” ja deuen tenir la resposta, no?
De les estadístiques sempre se’n deriven tot tipus de conseqüències, i no sempre positives. Vull dir que per tal d’equilibrar la balança és cert que, contràriament a èpoques pretèrites, proliferen més que mai els “pares hooligans”, un cert estat acomodatici derivat de noves vies d’esbarjo, o una obsessió malaltissa -també dels Pares- per tal de que els seus fills obtinguin les fites esportives que ells no han tingut a l’abast. Però, això no pot servir d’excusa per treure cap mena de conclusió sobre la conducta i l’actitud dels nostres joves, pensant que temps passats foren millors. Cal tenir informació precisa i ésser conscients que aquest present -abominable pels seguidors del NO-DO- l’hem establert els actors del passat, alliberant als joves d’aquesta responsabilitat.
Una de les raons fonamentals de la transformació de les relacions socials, afectant de ple la seqüència espai-temps, és la comunicació. De les primeres converses al voltant del foc fins al facebook ha passat molt de temps; prémer una tecla representa establir una relació virtual amb un número indeterminat de persones a l’hora, afectant substancialment tant el rang com el camp d’activitats esportives i culturals generades. Acceptada l’evidència –reitero: acceptada-, tant l’aprenentatge com l’estructuració del pensament han alterat conductes i actituds, però, en cap cas han estat un pas enrere. Per tant, com voleu que l’esport no se’n ressenti? Senzillament, és impossible.
Evolucionar vol dir adaptar-se millor al mitjà, i tenir el coratge suficient per acceptar que, malgrat la nostàlgia, estem parlant de maneres distintes d’afrontar la vida. Malgrat la conjuntura vigent i, pel que fa referència a l’esport de promoció, puc afirmar que estem molt millor que abans. Per tant, deixem-nos ja de lamentacions carrinclones i treballem amb les eines del present més immediat, connectades directament amb la població que té una relació més “lluminosa” amb la vida.
Per acabar, em dirigeixo a tots aquells de sang apocalíptica, redemptors i defensors aferrissats d’èpoques anteriors, fent valer una dita del meu avi que deia: “És cosa teva si no vols seguir vivint, però a la resta no ens emprenyis”.
