Atletes adaptats

Existir vol dir no ser massa conscient del teu context proper. Vull dir que pràcticament tothom portem les “orelleres” com els rucs per tal de caminar en direcció única, evitant els entrebancs que poden barrar-nos el pas cap el projecte de vida que cadascú s’ha fixat. Girar una mica la vista permet lliurar-nos d’aquest comportament tan egocèntric i d’entendre dues coses. La primera, que entre uns i els altres ens diferencia un fil molt prim i, la segona, que la vulnerabilitat en la que ens trobem immersos pot canviar el nostre rumb de forma instantània – i sinó, només cal que ens fixem en la darrera pel·lícula francesa “intocable”- .

Sense anar més lluny, el darrer any ha sorgit un projecte que m’ha fet girar el cap, retrobant un món conegut però no suficientment comprés i acceptat. Parlo de la secció d’atletisme adaptat del muntanyenc. Projecte dut a terme per la Bea i el bon amic Jaume. És del tot evident que primer de tot cal posar la llavor i els incentius necessaris, perquè la resta de persones badem boca davant projectes com aquest, on no existeix cap mena d’intenció per buscar la llagrimeta fàcil, com a recurs per netejar la consciència que ens apropi cap el “camí de la salvació”. Apuntar-se al cavall guanyador sempre ha estat l’eina més ben apreciada dels oportunistes, doncs ben segur els hi pot aportar un redit força profitós. Exemple del que dic és aquesta paraula que surt fins a la sopa, anomenada “valors”. Segons definició de la wikipedia: “ És el conjunt de qualitats que fan una cosa estimable”. És a dir, que en la majoria dels casos la paraula s’utilitza només per quedar bé, o potser perquè l’ha dit algun profeta contemporani, però en canvi sense saber fer-ne l’ús que li correspon. Això sí, empastifant-la per tot arreu ja haurem salvat el tràngol i ens haurem apuntat al bàndol dels “bons”.

Sortosament, hi ha persones que no parlen de valors però fan feina amb l’única pretensió d’ajudar a millorar la societat, apropant el seu esforç a capes socials desafavorides o pràcticament ignorades. Quan tots dos van proposar tirar endavant aquesta iniciativa, ho feien amb la boca petita però carregats d’entusiasme i, sobre tot, convençuts de que era possible. Davant la insistència i del profund coneixement del món dels adaptats, decidim de mutu acord aprofitar l’estructura de la secció d’atletisme per engegar i fondre ambdues amb objectius molt clars: millorar la qualitat de vida de cadascun del atletes adaptats, plantejar sessions “a mida” i incentivant-los a competir com a qualsevol altre atleta de la secció, malgrat les seves limitacions. Ha passat el temps i, malgrat les dificultats, hem reunit un grup tècnic entusiasmat i totalment abocat en el projecte. Els resultats obtinguts han estat espectaculars: un grup d’atletes cada cop més implicat i quantiós, famílies agraïdes i, el que és més encisador, veure tant l’evolució física com psicomotriu posada de manifest en somriures dignes de l’honestedat i la puresa pròpies de la infantesa.

Hi ha cops que no cal fer tant exercici, només cal girar un xic el coll. Si ho feu, trobareu persones discretes i senzilles, sense cap intenció de fer pòdiums ni guanyar medalles. S’impliquen sense demanar res a canvi, simplement com a instrument d’autosatisfacció personal. Fruit de les seves iniciatives, els oportunistes ja troben el terreny abonat i només els hi resta tallar les flors quan sigui l’hora.

Un cop més, m’agradaria fer-vos arribar la més sincera admiració, així com estendre-vos la ma per seguir treballant plegats en aquest projecte.