Subscriu-te al butlletí
Facebook
X
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Reconec que sóc un d’aquells massoquistes que el primer que fan quan es lleven és posar la ràdio. Un cop superat aquest tràngol, hi ha dies que no em veig amb cor d'encendre l’ordinador i veure com va la resta del món. He d'anar a treballar, i vull evitar efectes perniciosos per la meva salut mental que no em deixin sortir de casa.
Per tant, és condició indispensable per seguir il·lusionats en un conjunt de coses i activitats que ens permetin mirar cap el futur, elaborar un ampli catàleg de recursos que evitin la psicosi col·lectiva del “no”. Puc donar fe que alguns projectes encara funcionen. Sí, malgrat tot, rutllen força bé.
Quan és temps de fer balanços que atorguen la pausa necessària per reflexionar sobre el passat recent, la secció d’atletisme ni vol ni pot permetre’s aquest luxe. No sé si per saltar-se el protocol, per un complex d’inferioritat, o potser com a mecanisme d’autodefensa per no enfrontar-se directament al cru poder del telenotícies. No ho sé. Però, és del tot evident que no podem perdre pistonada: hi ha massa coses a fer.
En els darrers anys hem aconseguit amb molt d'esforç ocupar espais on l’atletisme no hi era present, però no pas per ésser un esport absent o ancorat en el pretèrit, sinó més aviat per no saber treure-li el “llustre” que li correspon, donant una imatge simplista i complementària d’altres esports. Tot plegat ha costat sang, suor i llàgrimes, traduït en quasi cinc-centes pujades a podis d’arreu del país, més d’una quinzena de reconeixements com a millor equip de promoció de Catalunya, haver obtingut una plantilla d’entrenadors reconeguts per la seva preparació i formació, participacions en diferents simpòsiums per donar a conèixer la feina feta, etc.
Després d’aquest període de temps no volem que el nostre tarannà moderat representi una desmesurada arrogància, per tant, a partir d’ara i un cop guanyat el lloc, no podem llançar-ho tot pel desguàs de qualsevol piscina d’estiu. Queda massa camí per recórrer i, a més, tothom pot seguir la immediatesa dels resultats puntualment en els àgils i eficients mitjans de comunicació locals.
Per a la secció, continuar i no baixar la guàrdia vol dir: preparar i allisar el recorregut dels nostres atletes, buscar i cercar estabilitat laboral pels nostres entrenadors, ser crítics amb qüestions susceptibles de millorar, buscar nous acords amb clubs capdavanters, equilibrar recursos, dur a terme el nou projecte de la mitja marató de la ciutat, preparar nous esdeveniments i activitats amb la intenció de presentar-les ben aviat,.... Iniciatives totes elles subjectes a un cert grau de preocupació i incertesa, al no saber encara com es podrà compatibilitzar a la pista de la Guinardera l’ús entre corredors i “pilotaires”, o altres qüestions de caire intern que no ens deixen dormir del tot tranquils.
Fins avui, no hem necessitat a J. Travolta perquè ens injecti adrenalina; no ens ha calgut. Per això mateix, només demanem entesa, respecte i, quan calgui, implicació. A canvi, la nostra modesta aportació per sacsejar i treure’ns de sobre aquesta fastigosa política del “no”.
Per tant, és condició indispensable per seguir il·lusionats en un conjunt de coses i activitats que ens permetin mirar cap el futur, elaborar un ampli catàleg de recursos que evitin la psicosi col·lectiva del “no”. Puc donar fe que alguns projectes encara funcionen. Sí, malgrat tot, rutllen força bé.
Quan és temps de fer balanços que atorguen la pausa necessària per reflexionar sobre el passat recent, la secció d’atletisme ni vol ni pot permetre’s aquest luxe. No sé si per saltar-se el protocol, per un complex d’inferioritat, o potser com a mecanisme d’autodefensa per no enfrontar-se directament al cru poder del telenotícies. No ho sé. Però, és del tot evident que no podem perdre pistonada: hi ha massa coses a fer.
En els darrers anys hem aconseguit amb molt d'esforç ocupar espais on l’atletisme no hi era present, però no pas per ésser un esport absent o ancorat en el pretèrit, sinó més aviat per no saber treure-li el “llustre” que li correspon, donant una imatge simplista i complementària d’altres esports. Tot plegat ha costat sang, suor i llàgrimes, traduït en quasi cinc-centes pujades a podis d’arreu del país, més d’una quinzena de reconeixements com a millor equip de promoció de Catalunya, haver obtingut una plantilla d’entrenadors reconeguts per la seva preparació i formació, participacions en diferents simpòsiums per donar a conèixer la feina feta, etc.
Després d’aquest període de temps no volem que el nostre tarannà moderat representi una desmesurada arrogància, per tant, a partir d’ara i un cop guanyat el lloc, no podem llançar-ho tot pel desguàs de qualsevol piscina d’estiu. Queda massa camí per recórrer i, a més, tothom pot seguir la immediatesa dels resultats puntualment en els àgils i eficients mitjans de comunicació locals.
Per a la secció, continuar i no baixar la guàrdia vol dir: preparar i allisar el recorregut dels nostres atletes, buscar i cercar estabilitat laboral pels nostres entrenadors, ser crítics amb qüestions susceptibles de millorar, buscar nous acords amb clubs capdavanters, equilibrar recursos, dur a terme el nou projecte de la mitja marató de la ciutat, preparar nous esdeveniments i activitats amb la intenció de presentar-les ben aviat,.... Iniciatives totes elles subjectes a un cert grau de preocupació i incertesa, al no saber encara com es podrà compatibilitzar a la pista de la Guinardera l’ús entre corredors i “pilotaires”, o altres qüestions de caire intern que no ens deixen dormir del tot tranquils.
Fins avui, no hem necessitat a J. Travolta perquè ens injecti adrenalina; no ens ha calgut. Per això mateix, només demanem entesa, respecte i, quan calgui, implicació. A canvi, la nostra modesta aportació per sacsejar i treure’ns de sobre aquesta fastigosa política del “no”.
