Femmes 2

L’article d’aquesta setmana sobre l’esport femení a Sant Cugat del Davide Bonaccini m’ha obert “la gana”, deixant a banda el que em rondava pel cap, per així poder compartir una pregunta que ens duem a terme des de fa molt de temps: Per què la secció d’atletisme està formada majoritàriament per dones?

A hores d’ara, dels quasi dos cents atletes que pertanyen a la secció, exactament un seixanta per cent són dones, és a dir, superem en escreix tots els ratis de paritat imposats pels diferents “reguladors socials”. En una altra ordre de coses i, per demostrar que la paritat no és un argument de pes per tal de justificar res ni a ningú, cal notar que a nivell de resultats el balanç és abassegador. En els darrers anys els èxits es multipliquen exponencialment superant d’escreix el llindar fixat pels “nois”, assolint pòdiums en tots i cadascun dels campionats que participen, a banda de medalles i guardons en els campionats estatals. Sembla una paradoxa que una ciutat amb un nivell per càpita tan alt, un dels esports on es manifesta la crua realitat de l’esforç i l’autodisciplina, tingui més esportistes del sexe anomenant eufemísticament com a “feble”.

Aquest fet també contradiu totes les previsions efectuades per analistes i estudiosos de les ciències socials, quan fan esmen de la relació que hi ha entre la necessitat d’assolir fites per millorar l’estatus personal, i el desinterès i la manca d’esma que es produeix en els nens que no tenen cap necessitat per aconseguir-les. Algú pot arribar a pensar que hi ha una raó premeditada perquè la secció sigui fonamentalment cosa de dones. Doncs no, ans el contrari. Només impera el sentit comú, treballar sense embuts ni traves, deixant assossegadament que l’entropia del sistema social faci la seva, i ens dugui allà on hauríem d’haver estat sempre.

La normalitat en qualsevol fet diferencial passa per poder tractar-lo de fit a fit, és a dir, sense reiterar la necessitat de com i perquè s’han de fer les coses. Fixar regles de paritat és fer trampes al solitari reconeixent d’avant mà la frustració i l’evidència per no haver tractat el tema com cal, o bé, per emprar polítiques de nyigui-nyogui.

Per tant, proposo deixar al marge aquest discurs recurrent –fet generalment per homes- i avançar un xic més cap a un camí que encara resta per recórrer. Principalment, derivat de metonímies encunyades i aferrades encara en bona part de la societat on la trajectòria i el cicle de vida de les esportistes sempre han estat condicionats al paper de ser Mares, a la família i la situació laboral. No cal significar que la primera batalla ja l’han guanyada de golejada, ara només resta resoldre la segona part de l’enigma: el reconeixement social equitatiu de l’esport femení en vers al masculí.