Va de pebrots (I)

Vaig conèixer Galícia l’any 1956 quan, durant uns 45 dies, vam recórrer les quatre províncies a fi d’organitzar una jambore, una concentració internacional de “Boy Scouts”, amb motiu d’un pelegrinatge a Santiago de Compostel·la, molt difícil en l’època franquista i que ens en vam sortir prou bé. He tornat diverses vegades a aquelles terres gaudint de les seves costes, del peix, del pop, les patates, el formatge de teta, el vi...

A la confluència de les conques dels rius Ulla i Sar, porta d’entrada a la ria d’Arousa, trobem el poble de Padrón, on el cultiu dels seus reconeguts pebrots ocupa moltes hectàrees a l’aire lliure, però també en hivernacles. Podem trobar pebrots verds, vermells, grocs, taronges, morats... Pebrots per rostir, fregir, adobar o assecar; poden ser dolços, amargs o picants; quant a formes seran llargs, quadrats, triangulars. A la cuina o a la taula es presenten en preparacions tan dispars com ara el romesco, el bacallà a la biscaïna, patates a la riojana, el gaspatxo, els callos a la madrilenya, la samfaina o l’escalivada, entre d’altres.

El pebrot és originari de Bolívia i el Perú; les seves varietats són múltiples. Tots són verds i en madurar adquireixen color. Els de més renom són: els de Padrón, que es recullen verds, immadurs i d’unes mides d’entre 3,5 i 5,5 cm i un diàmetre d’1 i 2 cm; es solen consumir fregits i es recol·lecten al juny-juliol; tenen denominació d’origen.

Pebrots del piquillo de Lodosa, es conreeen en set pobles de Navarra; és un pebrot dur i vermell, petit, de pell fina i poc carnós; es comercialitza en conserva i el podem farcir, com a guarnició o en amanida de rostit; té un toc dolç, aromàtic; té denominació d’origen des de l’any 1987.

Més informació
 
Comentaris

Destaquem