L'euro per recepta i altres arbitrarietats
Deixem a part altres raons que tot i que són importants, ara no són del cas perquè aquest tema té moltes vessants. Però com els hi expliquem als nostres avis, discapacitats, dependents i necessitats que ara cal fer “ajustos”, i que a ells els toca fer uns sacrificis dels quals ni en saben, ni coneixen, ni tenen cap culpa. Qui els cuiden viuen en la incertesa i les associacions que vetllen pels necessitats ja no saben què fer. El nombre de persones que hi assisteixen creix dia a dia.
Algú dels que imposen totes aquestes mesures ha pensat per un moment que aquests són els que menys demanen? Jo no conec cap avi que vivint en una residencia demani més que el que li signifiqui la subsistència. Tampoc conec cap discapacitat, i en conec bastants, que per viure demani gran cosa. Accepten el que els hi donen i ho agraeixen sense demanar més. Són un col·lectiu silenciós que sap mostrar la seva satisfacció amb un somriure d’agraïment.
En parlem molt dels nostres avis i dels discapacitats, però quan s'ha de retallar, ells són els primers, perquè ells no es queixen, només ho pateixen. La factura d’aquest col·lectiu és cara, no hi ha dubte, però si busquem bé, hi ha d’altres en la nostra economia que són igual o molt més cares però som remisos a actuar-hi perquè poden parlar i crear un conflicte que cal evitar.
Ha arribat l’hora de ser valents. Hem d'arrambar la espatlla i no fer servir d’exemple als que no poden parlar per justificar lo dels que tenen dues mans, bona salut i força per treballar. El nostre Ajuntament, amb bon criteri, ha assegurat en el darrer ple que el col·lectiu de discapacitats no es veuria damnificat per la situació. Esperem que sigui per temps. No és cap bona obra. Es treballar pels que no poden defensar-se. Quant temps seguiran totes aquestes arbitrarietats amb els indefensos, sense afrontar el problema de veritat?
Segueix @lluisgodayolgen a twitter.
Més informació