Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
Els fogots d’aquest mes d’agost quedaran com un sospir de tènues records de tardes d’estiu quan el curs polític arrenqui i amb ell el que ningú s’atreveix a pronosticar, el que tothom sospita que pot passar, el que ningú gosa a pronunciar o el que inexorablement esdevindrà.
I la ciutadania, mentrestant, suarà la gota per intentar pagar la “tornada a l’escola”. La pujada de l’IVA, l’increment de la inflació, la taxa i el copagament sanitari, la incertesa sobre el manteniment de la pírrica ajuda dels 400 euros, els contractes d’estiu que s’acaben, la feina que no arriba… i tants infortunis que estoicament la ciutadania acata però que fa temps que ha arribat a un punt de no retorn. És com quan sents un dolors intens, molt intens i finalment i inexplicablement aprens a conviure amb el dolor. La indignació és latent però rau adormida a base de medicació. Només són opiacis.
El M.H President ens demanava un clam social pel pacte fiscal. Jo, demano als governants del meu país que no defalleixin. Que la valentia que ens demanen la donarem, i sortirem, i cridarem ben fort i ben alt però després, l’endemà de l’11-S cal que aquest clam sigui retornat amb escreix. Com resava l’eslogan electoral, vull “Una Catalunya Millor”. Si realment ens tanquen les claus de la caixa, enduguem-nos la caixa! Malgrat que hi ha risc que tot salti per l’aire. I què??
Catalunya no pot perdre més llençols en més bugades. Fa temps que tenim el teixit social esquinçat. Som un país fet de gent - de dins i de fora - valenta, emprenedora i amb empenta. I on som? Al cap del carrer.
Deixem que acabi l’estiu, deixem que la brisa del mar ens acaroni, agafem forces i inflem les veles per iniciar, ara sí de debò, el viatge a Ítaca. Si és així, compteu amb mi!
I la ciutadania, mentrestant, suarà la gota per intentar pagar la “tornada a l’escola”. La pujada de l’IVA, l’increment de la inflació, la taxa i el copagament sanitari, la incertesa sobre el manteniment de la pírrica ajuda dels 400 euros, els contractes d’estiu que s’acaben, la feina que no arriba… i tants infortunis que estoicament la ciutadania acata però que fa temps que ha arribat a un punt de no retorn. És com quan sents un dolors intens, molt intens i finalment i inexplicablement aprens a conviure amb el dolor. La indignació és latent però rau adormida a base de medicació. Només són opiacis.
El M.H President ens demanava un clam social pel pacte fiscal. Jo, demano als governants del meu país que no defalleixin. Que la valentia que ens demanen la donarem, i sortirem, i cridarem ben fort i ben alt però després, l’endemà de l’11-S cal que aquest clam sigui retornat amb escreix. Com resava l’eslogan electoral, vull “Una Catalunya Millor”. Si realment ens tanquen les claus de la caixa, enduguem-nos la caixa! Malgrat que hi ha risc que tot salti per l’aire. I què??
Catalunya no pot perdre més llençols en més bugades. Fa temps que tenim el teixit social esquinçat. Som un país fet de gent - de dins i de fora - valenta, emprenedora i amb empenta. I on som? Al cap del carrer.
Deixem que acabi l’estiu, deixem que la brisa del mar ens acaroni, agafem forces i inflem les veles per iniciar, ara sí de debò, el viatge a Ítaca. Si és així, compteu amb mi!