Coolhunting electoral

El coolhunting no és res més que l’anàlisi i investigació de tendències per a tot tipus d’indústries i sectors. Les empreses que pretenen avançar-se a la competència saben bé que han d'observar i identificar, o el que és el mateix, caçar les tendències i demandes de demà. No pots vendre el mateix iogurt durant 20 anys; la gent demanda gustos, textures i ingredients nous.

Doncs justament això és el que penso que ha fallat en determinats partits polítics en aquestes eleccions. No cal ser coolhunter per adonar-se de determinades tendències que elecció rere elecció es van confirmant. Sovint, només cal observar i identificar. Després, és clar, actuar.

Primera observació. En la 3a onada del Baròmetre d’Opinió Política del CEO es comprova que no és cert que a la ciutadania no li interessi la política. Un 55% dels enquestats diu que li interessa molt o bastant. Ara bé, quasi un 10% d’aquests entrevistats creu que un dels principals o el principal problema que té el país és la insatisfacció per la política. Es veu com el tercer problema per darrere de l’atur, la precarietat laboral i la situació econòmica. Si seguim repassant l’enquesta (exercici que recomano) veurem que un 80% creu que els polítics no tenen en compte el que pensa la gent i un altre 79% estan d’acord amb l’afirmació “Els polítics només busquen el benefici propi". Així doncs, es produeix un fenomen, al meu entendre, interessant. En general interessa la política - amb més o menys intensitat - però no hi confiem.

Segona observació. Hi ha una desinstitucionalització de les fonts i una manca de credibilitat d’aquestes fonts. El que sovint anomenem ‘veus autoritzades’ tenen cada vegada menys autoritat. Seria llarg analitzar ara i aquí el perquè però aquesta desinstitucionalització passa també en altres esferes. Internet ha estat un gran democratitzador de les fonts i de les veus. Si algú busca, per exemple, hotel, rarament s’informarà a través de la seva pàgina oficial sinó que buscarà opinions d’altres usuaris que l’hagin provat abans. És així com han proliferat portals com Tripadvisor. Socialment, donem credibilitat a gent com nosaltres. Pensem que no ens enganyaran. Són només dues observacions que per mi expliquen, en part, l’auge de partits que col·lectivament s’han situat fora o al límit del sistema com són la CUP i en menor mesura Ciutadans. Són vistos o percebuts com gent que vol canviar les coses. I això, actualment i electoralment, té premi.

Tercera observació. La regeneració de noms i lideratges genera il·lusió. ERC ha sabut marcar un punt d’inflexió immensament guaridor pel partit amb la renovació dels lideratges. Passant full a Carod primer, i Puigcercós després, els republicans han aconseguit passar full també a una cicatriu com era el tripartit. Altres partits haurien de prendre’n bona nota. Hi ha lideratges que fa 20 anys que hi són. Calen gustos, textures i ingredients nous.

Última observació. La gent del carrer no parla d'estats interdependents, federals o confederals. Tampoc parla de polítiques fiscals ni de polítiques socialdemòcrates. Els catalans, i tenim un alt percentatge de llicenciats, no debatem sobre el valor de l’austeritat o si creuem o no línies vermelles. Parlem d’això i de moltes coses més però ho fem d’una altra manera: a casa meva parlem, per exemple, de si volem o no la Independència. Als dinars familiars es parla de ma germana, que no té feina, dels meus nebots que no sé si en trobaran i de la malaltia de la iaia …

Ens agrada parlar clar i català. Pensem-hi.

Seguiu @vanesahernandez al Twitter.