Subscriu-te al butlletí
Facebook
Twitter
Instagram
YouTube
WhatsApp
Telegram
TikTok
A finals d’agost estava a l’Arboç, el poble on cada estiu passem uns dies coincidint amb la seva Festa Major que ha estat declarada festa patrimonial d’interès nacional, una qualificació totalment justa sobretot per la carratillada, un magnífic espectacle de foc i col·lectiu que ningú es vol perdre.
Com cada any, m’agrada anar a la porta de l’Església de Sant Julià, on els diables es vesteixen i es preparen per la mitja hora que hauran de passar sota del foc i amb les intenses explosions de la carretillada. M’agrada veure les seves cares, els seus gestos, les preocupacions, les pors i les complicitats. Uns sentiments iguals als que fem i sentim en el vestidor just abans de sortir al camp.També hi ha cares de preocupació, moviments aleatoris o repetitius, mal de panxa, rituals increïbles -quina enorme quantitat de metres de vena gastats per embolicar llocs del cos que fisiològicament són innecessaris, però que psicològicament són molt importants. I de cop, just abans de sortir: Silenci, bromes, unes paraules del capità, uns cops a l’espatlla i a jugar!
És el què passa tantes i tantes vegades a la vida davant de situacions conflictives o compromeses. Pensem, neguitegem, fem valoracions endavant i endarrere fins que prenem la decisió de resoldre la situació. Una solució que a més, si formem part d'un grup l'hem de prendre amb aquest col·lectiu. Estem en moments en els quals ens cal ésser reflexius però també molt operatius. Ens cal fer el què ens pertoca i més, però ens cal ser un equip.
Com deia el meu entrenador al Barça, el Sr. Rabassa, conegut com el molles, “s'ha d'anar fins al partit amb nervis i a partit de xiulet d’inici, amb nervi”. Doncs és així com hem d’encarar la vida, amb el neguit de la incertesa i amb la certesa de l’acció individual però amb aspiració col·lectiva.
Com cada any, m’agrada anar a la porta de l’Església de Sant Julià, on els diables es vesteixen i es preparen per la mitja hora que hauran de passar sota del foc i amb les intenses explosions de la carretillada. M’agrada veure les seves cares, els seus gestos, les preocupacions, les pors i les complicitats. Uns sentiments iguals als que fem i sentim en el vestidor just abans de sortir al camp.També hi ha cares de preocupació, moviments aleatoris o repetitius, mal de panxa, rituals increïbles -quina enorme quantitat de metres de vena gastats per embolicar llocs del cos que fisiològicament són innecessaris, però que psicològicament són molt importants. I de cop, just abans de sortir: Silenci, bromes, unes paraules del capità, uns cops a l’espatlla i a jugar!
És el què passa tantes i tantes vegades a la vida davant de situacions conflictives o compromeses. Pensem, neguitegem, fem valoracions endavant i endarrere fins que prenem la decisió de resoldre la situació. Una solució que a més, si formem part d'un grup l'hem de prendre amb aquest col·lectiu. Estem en moments en els quals ens cal ésser reflexius però també molt operatius. Ens cal fer el què ens pertoca i més, però ens cal ser un equip.
Com deia el meu entrenador al Barça, el Sr. Rabassa, conegut com el molles, “s'ha d'anar fins al partit amb nervis i a partit de xiulet d’inici, amb nervi”. Doncs és així com hem d’encarar la vida, amb el neguit de la incertesa i amb la certesa de l’acció individual però amb aspiració col·lectiva.