Han tancat L’Aura (?!)

Per edat i cultura (en un sentit ampli de la paraula, com no pot ser d’altra manera) sóc fan de Jaume Sisa, per això començo aquest escrit amb la lletra lleugerament modificada d’una cançó seva. Han tancat L’Aura, han fet fora tothom, han buidat els arbres dels ocells i les flors. Quina situació més trista, sinó et tinc al costat. El silenci m’envolta per tot arreu on vaig. Que sol que estic!!!! Com en la cançó, una decisió presa, tant de bo meditadament, seriosament, conscientment, va més enllà del que es proposa.

Han tancat L’Aura, han tancat un model i estil de cuidar noies i nois necessitats de tendresa, d’amor, de referents, de contrast, de relació amb altres realitats... I amb això, no tant sols han tancat-trencat tot això, han malmès vincles, relacions, coneixences... que els feien i ens feien millors.

Ja no tindrem en els nostres equips aquests nois i noies que arribaven i marxaven amb furgoneta a hores fixes, que necessitaven un responsable que sempre hi era amb escreix, per viatjar, anar de festa, que jugaven donant-ho tot per destacar, per ser vistos i aplaudits...

Ja no tindran un referent de les maneres de viure amb més recursos que la mitjana, però amb una gent igual de senzilla i solidària. Ja no podrem inculcar el prototip dels nois de Sant Cugat, que hi ha altres models de família, sense família, que la ràbia en alguns casos pot entendre’s, que el fracàs escolar pot venir quan se sap, que quasi no hi ha futur, que els Reis tot i ésser molt generosos, no són tan mags, que les celebracions poden ésser molt diferents...

Ja no podrem fer-la petar en aquell tros de Collserola amb Teresa, Julio, les cuineres,... els xofers... els nois... i jo, els meus, amb Brendon. Potser vas fer bé marxant, abans no et traguessin. És una llàstima que parlant amb paraules grans, posant posats seriosos...es facin bestieses tant grans, a la fi, per res.

Acabaré amb una altra estrofa de Sisa, ja que amb música amb dol menys, tot i que els que han generat aquesta situació segueixen produint-me un gran enuig, una gran pena, un gran rebuig intel·lectual i personal... ja que volen controlar-ho tot i no controlen res... a la fi, són res.

Amb algú que no té ombra
i té el cap sota la sorra.
Amb aquells que no t’escolten
si el que dius no és el que toca,
no cal parlar.
Cal que deixen de fer-nos, cal fer i que facin el que cal fer...