L'esperit olímpic
Els Jocs Olímpics Moderns neixen a mitjan segle XIX de la mà de Pierre de Coubertin amb un lema prou eloqüent: Citius, Altius, Fortius. La intenció fou focalitzar en l’esport i en uns quants atletes, totes aquelles derivades que permetessin enfrontar a tots els països del món d’una forma civilitzada, i sota el marc de pau i ben entesa representat per l’esport. Des d’aleshores les olimpíades s’han transformat en un gran esdeveniment on tots els esportistes competeixen amb la responsabilitat de defensar el seu país, la seva ideologia, o amb l’únic objectiu de guanyar als teus rivals de manera respectuosa i amb el “fair play” que hi correspon.
Entendre l’olimpisme vol dir acceptar l’afany competiu de l’esportista. Treballador incansable que busca superar diàriament els seus propis reptes, intentant assolir resultats que li permetin omplir el seu grau d’auto-satisfacció. Aquesta filosofia i manera d’entendre la pròpia existència no té per què xocar amb la de la resta de ciutadania que, malgrat no ser conscient a vegades, també lluita i competeix pels seus propis ideals. Al cap i a la fi són formes distintes de caminar per la vida.
Però, per què tenen tanta transcendència els Jocs? Doncs perquè és el lloc de trobada de tots aquells que entenem el món d’una forma possible. Com ho és segurament per un científic la publicació en la revista “The Lancet” dels seus treballs de recerca, o per un pianista actuar en el Carnegie Hall. En el fons tot és el mateix, únicament la diferència rau en l’avaluació i del contingut de les propostes i els fets. Els Jocs no són una competició més, són l’adalil i el somni de qualsevol esportista que ha dedicat part de la seva vida a superar reptes i dificultats per aconseguir arribar allà on s’ha proposat, i on tothom s’hi veu representat cada quatre anys com no passa en cap altre esdeveniment arreu del món.
Tot això i molt més signifiquen el jocs, cau de tots aquells esports olímpics per excel·lència que no disposen de tant protagonisme la resta de l’any, però que encara conserven aquest esperit i cal que el mantinguin. La resta d’esports són massa prostituïts per una societat malaltissa i obsessionada en l’èxit immediat, oblidant la cultura i formació necessàries per entendre els ideals olímpics que els podrien marcar la resta de les seves vides.
Malgrat no haver assolit cap medalla, alguns dels que hem tingut l’honor de poder-hi participar ho tenim del tot clar, per això no entenem l’actitud i el tarannà d’alguns esports i esportistes que encara no han acceptat les regles dels Jocs.
La solució està cantada: qui no vulgui pols que no vagi a l’era.
Més informació